'50 anys de complicitats imaginàries'

50 anys de complicitats imaginàries és un títol prou suggeridor que apunta a les connexions i transversalitats que trobem en l’art contemporani, en aquest cas a través de l’obra gràfica, que es concreta en l’exposició que ha portat l’ambaixada d’Espanya a Andorra i es podrà veure fins al 31 de març a la sala d’exposicions. Es tracta d’una col·lecció de gravats i obra gràfica en general, que esdevé un catàleg d’autors cabdals de l’art espanyol, molts catalans, dels últims 50 anys (1970-2020). Noms històrics de l’avantguarda compromesa com Miró, Brossa, Tàpies, Guinovart, Chillida, Saura o Gordillo conviuen amb artistes consolidats com ara Fontcuberta, Plensa, Perejaume, Frederic Amat o Ignasi Aballí.

Veiem com molts artistes van traslladar al paper la disconformitat amb els temps que els va tocar viure, l’art al servei de la lluita pels drets i les llibertats. El cartellisme va ser una via d’expressió combativa i eficaç. Destaca la litografia d’Agustín Ibarrola del 1967 que il·lustra la detenció de 142 persones de les comissions obreres biscaïnes o el cartell de l’exposició d’Estampa popular que reunia una xarxa d’artistes antifranquista. El comissari i propietari de la col·lecció, Lluís Torrens, és un arqueòleg, investigador de la UB, activista i compromès polític, promotor artístic i responsable de la dinamització artística de la perifèria barcelonesa, però per sobre de tot ens va semblar un amant de l’art i sabedor de les transformacions socials que l’art és capaç de provocar. La intenció de Torrens i del seu fill, Biel Tor­rens, és mostrar-nos una visió del gravat que va molt més enllà de l’estampa amb tècniques més actuals, com ara la impressió digital. I és que pensar en gravat i obra gràfica és pensar en possibilitats d’expressió infinites i múltiples procediments tècnics. La calidesa del paper, un suport que resisteix al temps i que contra tots els pronòstics avui ens lamentem de la seva necessitat i escassetat, que afecta tots els sectors, i potser ha servit per revalorar-lo en el món de l’art.

Al llarg de la història, els artistes han utilitzat el paper per deixar la millor empremta de si mateixos en un gest, un esbós o un dibuix, conscients de l’honestedat que exigeix. La matriu en què es projecten la majoria d’aquests processos creatius per continuar donant vida després a través de l’estampació sembla màgic. Vam tenir el plaer d’escoltar les reflexions llançades per Torrens sobre aquest concepte de matriu que ell trasllada a altres manifestacions artístiques com, per exemple, la performance, amb el cos com a punt de partida. Un concepte per reivindicar, femení i creador, que contrasta per cert amb l’absència de dones a la mostra. Només dos noms, de primer ordre, Eulàlia Valldosera –autodefinida com a artista i mística activista– i un descobriment que mereix per si sol la visita a l’exposició, el gravat de Juana Francés Hombre y ciudad: Robot, un aiguafort de l’any 1973.

L’exposició 50 anys de complicitats imaginàries arriba esbiaixada, ja que ha hagut de prescindir de les connexions literàries presentades a la mostra original de l’Institut Cervantes de Tolosa. Però l’important és que és fruit del flamant vincle cultural amb aquesta institució, d’ençà que el 13 de gener passat l’ambaixada espanyola acull una extensió del Cervantes, que dependrà de la seu a Tolosa. L’art contemporani, una manera immillorable d’estrènyer vincles i obrir una porta per la circulació d’iniciatives culturals ambdós costats de la frontera.