Cent quimeres no paguen un deute

En tot just cinc dies –exactament el 2 de març– encetarem la quaresma. Un bon moment per fer una aturada i replantejar-se la dita del “memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris”. En aquesta conjuntura, pren tot el seu sentit el títol de la meva columna. Significa que preocupar-se exageradament per les coses no dona cap solució pràctica. Tenim una data de caducitat. Qui no hi vol pensar, aferrant-se només al gaudi de béns materials, no va a l’hora. La buidor presideix el seu esdevenidor.

És bo creure en utopies. Il·lusionar-se per progressar i mirar endavant. Fixar-se reptes. Alhora hem de fer per aprendre a saber què volen dir les ítaques. Des dels temps d’Homer, autor de l’Odissea, han passat vint-i-set o vint-i-vuit segles. Encara la podem rellegir, amb visió ben actual. Però, dels somnis i dels pardals al cap, no sempre n’hi ha per posar un tros a l’olla. Ni per pagar les factures.

Per tant, sí a les il·lusions i a tot tipus de pensaments onírics. Això sí, de tant en tant, cal fer l’exercici, de posar els peus a terra. Analitzant adientment el moment present i sense oblidar l’esdevenidor. Contra aquesta teoria, cada cop són més els que s’abonen còmodament al moviment del carpe diem. Massa sovint, de fet practiquen la filosofia de l’anar tirant. Qui dia passa, any empeny. No va amb mi. Jo faig per mirar-m’ho en una perspectiva ben diferent. Entenc que convé tenir un camp de visió més panoràmic.

A punt d’endinsar-me en la setantena i acabant de debutar com a avi, no sé quants telediaris em queden de propina. Em condiciona la vida pensar que pugui perdre el temps. Ara, més que mai, és or. No vull omplir la vida d’anys, sinó els anys de vida. Fent un repàs de l’agenda existencial, el meu homework encara és massa atapeït.

Ho plasmaré en un experiment del psicòleg Richard Wiseman. Pretenia esbrinar el rol que juga la vulnerabilitat en el fet de mostrar-se millor o pitjor. Va contractar un parell d’actors, per interpretar el paper de venedors de batedores en un centre comercial. El primer va fer un discurs perfectament ideal. L’altre, també, amb el matís que, en un descuit fingit, va escampar tot el batut sobre la taula. Òbviament, qui en va vendre més fou aquest darrer. Si més no perquè havia agradat més, en mostrar-se vulnerable... Com em sento jo. Imperfecte i potser insegur, tot i que amb empenta per menjar-me el món.