Serra-serrant amb el Club Pirinenc Andorrà

Em miro amb emoció la fotografia que encapçala l’exposició del 50è aniversari del Club Pirinenc Andorrà. Bé, hem de dir per precisar, cinquanta-dos anys ja, que es compliran el 15 d’agost d’enguany. La pandèmia va entorpir el muntatge de l’exposició a l’Espai Caldes fins aquest febrer, on la podeu anar a visitar fins al 12 de març vinent. A la fotografia hi surten una part dels socis fundadors i els seus noms afloren als nostres llavis: els germans Josep i Ernest Coma, el Jaume Saumell, l’estimat i recordat Manuel Anglada i tres dones de les quals no en sabem el nom i molt que ens plauria també de dir-los. El Josep Coma està assegut i porta ulleres fosques i calça curta, igual que el seu germà Ernest, i bones botes de cuiro. El Jaume Saumell mostra aquell front ample i alt, lliure de cabells, que ja en porta prou i en abundor al clatell. Al seu costat, el Manuel Anglada, també amb el seu front llest i pensador, abrigat amb un d’aquells ja desapareguts cangurs de plàstic (per la bossa que quedava al pit i servia per portar-lo plegat) i recolzant-se en un bastó. Curiosament, ni el Manel ni el Saumell llueixen el seu mostatxo, que serà anys a venir un característic atribut facial de tots dos. I ara que surt el cangur senzill i prim amb què tantes vegades els que ja passem la cinquantena havíem anat d’excursió o fins i tot a esquiar, recordo una fotografia també històrica i emotiva, aquella a color, de l’expedició del Centre Excursionista de la Comarca del Bages a l’illa de Grenlàndia l’any 1972, més o menys de l’època de la fotografia del CPA de què parlem. En una barca que solca les fredes aigües boreals, hi van membres de l’expedició, i hi distingim el malaguanyat Josep Maria Monfort, que porta un llampant cangur de color taronja. Diem malaguanyat perquè perdia la vida, als 39 anys, un 21 de gener de 1979, ara n’ha fet ja 43, a la canal de l’Ordiguer, a la serra de Cadí. Si aneu a Estana, entreu amb calma al clos del cementiri i allà, davant del seu piolet, li podreu dir o escriure les paraules íntimes de record, de companyonia. Ell era un puntal assenyalat del CECB i de l’excursionisme català.

L’exposició del Club Pirinenc Andorrà és un bon encert dels qui avui passen al davant de l’entitat. Ho és pel record agraït als pioners que el van fundar i fer córrer, els citats de la fotografia i altres com el Martí Cerezo i el Josep Granja Alís o el Lluís Sàmper, que tantes coses de l’Anglada m’ha explicat referides a les seves excursions conjuntes per les muntanyes andorranes, de la mateixa manera que el Manel me n’explicava del Saumell i en lloava la seva tasca infatigable a Andorra amb la senyalització amb pintura del GR7, que permetia enllaçar França i Espanya, a mitjans dels setanta, i de tants camins marcats arreu de la geografia andorrana. Però l’exposició del mig segle de vida del CPA també va bé per mostrar el club tal com és en l’actualitat, i el camí que ha fet per seguir caminant, grimpant i esquiant tantes dècades seguides. En un temps en què moltes de les entitats excursionistes pateixen mancances de socis per mantenir el batec i el cos social, el Club Pirinenc Andorrà arriba al milenar de membres, xifra que mereix una felicitació, perquè mostra la vitalitat i embranzida i la bona salut, de cos i d’esperit, de l’excursionisme andorrà, del qual només en poden sortir coses bones pels qui les viuen i per la societat en el seu conjunt.

Per molts anys doncs al Club Pirinenc Andorrà. Vista l’exposició, fora bo mirar de compilar en un llibre fotografies, noms, relats, expedicions, aquells solitaris o en grup serra-serrant aiguavessant per les muntanyes andorranes, perquè des de casa estant ho poguéssim continuar gaudint. Penso ara en les solituds ancestrals del Jaume Saumell encovat secretament o enfilat a pit obert en una roca gran i vistosa, més amunt de la font Pixadera, sadollant-se de bons aires, llums de Claror i silencis i remors volant de Perafita fins a Entremesaigües. I recordo els poemes del Manuel Anglada en conversa amb els pics i les comes, tan vius quan els vivia com quan els escrivia, curulls de sentors, d’ironia alegre, de detalls, de noms, de saviesa excursionista: “Pic de Medacorba, soberg sobre el teu cingle/ inspires pànic del buit a l’aprenent./ Antítesi del bell, bucòlic Pla de l’Ingla./ Fantàstic mirador vers nord-occident./ Guarda andorrà de les fites de ponent.// T’he estudiat i dibuixat pel costat de Solcén/ (a fi de l’escalada, moltes fotos d’Ernest Coma)./ Un andorrà ens digué que l’escalà, mentida broma!/ puix duia al muscle un isard. Qui ho entén?// Del vessant andorrà, tres estanys, un de forcat/ tens; i del vessant d’Arièja, l’estany més alt,/ blau fosc, i la roca amb gel, soldat ets al penyal/ solitari, amb bruixes de Sorguin, m’has fascinat.” O si el voleu més: dit i fet, el pic, l’ensonyament, el dir clavat al Pic de Perafita: “Pic de Perafita, altiu i ben cepat/ vigilant atent, guaita alta del Principat/ i Monturull pelat, tot pedregós/ que fas becaina amb posat mandrós.” I encara un bressol de mots antics i de peus a terra “cap allà on el Madriu s’acaba”: “L’aigua freda del teu riu, escumejant i brava/ s’estimba a fi del curs pel seu jaç sense aturall/ amb foll afany d’aigües calentes, penyes avall,/ delerosa d’infantar la iturria basca.// Bentost, però, es calma el teu neguit, ets més suau/ i Entremesaigües esdevé acollidor quan ve la nit,/ confluència de cor­rents tranquil·litzats, anhel ardit,/ vas mutant-te en jaça acollidora, llar de pau.// Remembrant per atavisme els vells temps, embadalit/ –immers cor i ment en la immensa estelada–./ I a la nit, el foc joguineja, entre rocs prop de la prada,/ somnio els temps llunyans, Iluro pagana dins mon pit.”