Nom

A diferència del que diu l’himne del Barça, el nostre nom col·lectiu, el del país, no el coneix tothom, sinó més aviat pocs, menys com més ens allunyem de les fronteres pròpies; abunden les anècdotes viscudes al viatjar, i de vegades amb confusió en els controls fronterers entre Andorra i Angola.

Semblaria que, tret de casos excepcionals, tots hauríem d’estar contents quan s’aplica la denominació nacional que situa geogràficament empreses i institucions, sempre que les activitats corresponents no siguin delictives o socialment rebutjables.

Doncs aquest no és el cas dels nostres governs successius d’ençà, que neguen sistemàticament l’autorització o la inscripció al registre dels emprenedors que intenten fer palesa l’andorranitat així, denegant-les sistemàticament.

Sembla que l’actual Gabinet ha volgut “assegurar-se el tret”

–com s’acostuma a dir emprant lèxic militar– tot registrant-lo com a marca pròpia i en exclusiva en l’àmbit de la Unió Europea. La inscripció va ser rebutjada i el Tribunal de Justícia comunitari, a Luxemburg, ha tombat també el recurs contra la decisió primera, segons recollia aquesta setmana el Diari.

Per no perdre cap oportunitat possible, s’ha anunciat un nou recurs, un tercer intent. Veurem si, arribats a la darrera instància amb el mateix resultat, no serà lògic reclamar responsabilitats als responsables de la despesa inútil, una altra, encara que la quantitat sigui incomparablement inferior a la causada pel fantasmagòric “núvol”.

Sembla, doncs, que ni Air Andorra ni Andorra Airlines haurien de canviar la denominació i que altres empreses podien fer servir el distintiu geogràfic, o recuperar-lo, si en el seu moment els el van negar.

En canvi, sí que va ser el cas de la companyia editora multimèdia, que oberta i multiplicada la inscripció d’emissores o cadenes de ràdio fronteres endins va veure denegada la recuperació de la tan famosa internacionalment Ràdio Andorra, de capital privat des de l’inici fins a la desaparició.

I encara com l’FC Andorra ha conservat el nom, després de tants anys com a entitat esportiva degana, i l’entitat de bàsquet, la de vòlei, l’equip de rugbi... sense patir cap prohibició amb caràcter retrospectiu. Això, o potser que, com a l’Estat veí del sud, quan es van considerar que algunes retransmissions de partits de futbol per televisió i en obert eren “d’interès nacional” la qualificació tècnica equivalent, aquí, seria “d’interès general”. Que ja se sap fins a quin punt és absurda la consigna, en alguns llocs, de separar del tot la política i l’esport. Les entitats polítiques que ho demanen són les primeres a explotar, des del nacionalisme, els èxits internacionals amb qualsevol tipus de pilota, raqueta o sobre esquís, per esmentar només un parell d’estris.

És lògic, també desitjable, que un estat tan petit, i per això tan fràgil, intenti servar “lo seu” davant forces exteriors –materials i immaterials. Però també. I sovint es demostra inútil l’esforç, com ha passat amb tants usos i costums, amb tanta franquícia de marca multinacional, o amb les peculiaritats lingüístiques d’aquell català nord-occidental aniquilat des de la tirania de la “normalització”.

Tanmateix, es podria pensar que la proliferació del nom col·lectiu –tret d’aplicacions denigrants– és una eina de divulgació més, i més aviat positiva que negativa. Però als governs continua prevalent el desig d’exclusivitat en l’ús, o en l’autorització de l’ús.