Els límits del creixement: Andorra, a la cruïlla

Mirant més enllà de la immediatesa, les consideracions que s’exposen a continuació volen ser una reflexió sobre el futur del Principat. No soc ningú per donar consells, ni ningú me’ls ha demanat: soc de fora d’Andorra –encara que de molt a prop–, m’honoro de tenir-hi una munió de grans amics, i sempre he observat amb atenció el fulgurant desenvolupament del país i les conseqüències positives i negatives que se’n deriven. La meva formació d’arquitecte m’ha ajudat a fer-ne una valoració des del punt de vista de l’urbanisme i del paisatge. No cal dir que demano d’antuvi disculpes per si algú ho considera una ingerència: res més lluny de la meva intenció.

Tots els països, grans i petits, estan sotmesos a perills. Tots són vulnerables, encara que uns més que d’altres. Andorra, amb els seus 468 quilòmetres quadrats de superfície, no n’és cap excepció. Amenaces externes provinents de la globalització, del canvi climàtic, de la cibereconomia, etcètera, són comunes a tot­hom. Però també hi ha riscos d’origen intern fruit de la pròpia evolució de cada societat.

Des de la meva òptica personal, el perill més gran per al futur d’Andorra serà l’excés d’edificació. Excés d’edificació vol dir ocupació massa intensiva del ter­ritori, problemes de congestió del trànsit, baixa qualitat en molts habitatges a causa de l’excessiva densitat, construcció en llocs inadequats pel pendent o la fragilitat del terreny, invasió de les lleres dels rius, etcètera. El país és petit, les valls són estretes, no tot hi cap. Com ha passat en altres ocasions després d’una crisi econòmica, en l’actualitat s’ha tornat a disparar la construcció i ha sorgit un nou bosc de grues. No se m’escapa la importància del sector en l’economia nacional, però en lloc d’un creixement compassat i constant, amb petites fluctuacions conjunturals, l’activitat edificadora a Andorra s’accelera i es frena sobtadament, fet que no és bo si es busca un desenvolupament harmònic.

En un horitzó a 20/30 anys, si no hi ha una regulació acordada entre el Govern, els comuns i la societat, la situació pot haver-se agreujat de manera irreversible i, més que la d’un país de qualitat, la imatge d’Andorra pot acostar-se perillosament al concepte de suburbi, amb reflexos de luxe, és veritat, però suburbi al cap i a la fi. En aquest sentit, poso a la consideració de l’amable lector com, amb l’emergència dels nous gratacels a Escaldes, s’ha ultrapassat una important línia vermella. Si ja la ciutat era massa densa per als paràmetres generalment acceptats en urbanisme, ara el problema s’ha multiplicat de cop innecessàriament i en perjudici del conjunt del país: un Benidorn al bell mig del Pirineu?

A la massiva construcció a les àrees urbanes s’hi afegeix una altra qüestió molt rellevant segons el meu criteri: la creixent esquitxada d’actuacions i projectes en els terrenys comunals, sens dubte amb la millor voluntat de fer-los més atractius per al turisme quantitatiu. A més de la traça indeleble dels nombrosos dominis esquiables, una multitud d’obres i projectes s’estenen per tot arreu: ampliació de pistes, miradors, telecabines, ponts tibetans, Tobotroncs, nous circuits de motos i de bicicletes de muntanya... Segur que cadascun d’ells té algun sentit, però la seva proliferació comportaria un deteriorament irreversible del medi físic encara incontaminat, que és l’autèntic tresor del país. Una de les més importants decisions de futur és sens dubte la preservació integral de la natura verge, una natura sense formigó.

Hi ha solucions a aquesta deriva? Jo crec que sí. No són fàcils, però són imprescindibles. A les generacions d’avui els correspon administrar el present i preparar el futur. En la línia ja encetada per algun comú de rebaixar l’índex d’edificabilitat a la seva par­ròquia, crec que s’haurien de revisar els plans d’urbanisme comunals a la llum d’una visió general del país, amb un horitzó a 20/30 anys com a mínim. Encara que he estat cònsol molts anys i soc ferm partidari de la descentralització administrativa i de les competències municipals, el tema que ens ocupa necessita un ordenament general superior que abraci tot el país i que s’articuli orgànicament amb els ordenaments comunals. La mera addició de plans urbanístics amb òptiques exclusivament parroquials porta a un terreny molt perillós perquè els recursos –territori, aigua, energia– són finits. Considero que aquest és un dels reptes essencials del Principat: la concertació entre Govern, comuns i ciutadania entorn dels límits del creixement. Es vol una Andorra de 100.000, de 150.000, de 400.000 habitants? O es vol un país equilibrat i d’alta qualitat de vida?

Hegel ens ensenya que “la llibertat és el reconeixement de la necessitat”.

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte