L'altra guerra

Escriure aquests dies és difícil. Tot el que està passant fa trontollar els propis fonaments, no deixes de preguntar-te què ens està passant, com és possible que després de totes les desgràcies i guerres que hem sofert hi hagi gent capaç d’encetar-na una altra, una nova guerra, que ja ha provocat centenars de morts i una destrucció inimaginable.

La resposta adequada sembla impossible. Què es pot fer per aturar la guerra sense alimentar la fera? La llei del talió no resulta aplicable i resulta difícil trobar com sortir d’aquesta misèria.

Europa, això sí, aquest cop respon bé als desplaçats, però molta gent es pregunta per què no vam ser capaços de fer el mateix quan va esclatar la guerra a Síria. Quina és la diferència?

És que si obríem la porta als refugiats sirians s’haurien pogut colar faccions radicals musulmanes, esgrimien alguns. L’argument no sembla seriós, ni suficient. També es poden colar mercenaris made in Putin per desestabilitzar Europa.

Abans de començar a escriure aquesta Tribuna he vist imatges de la guerra i també imatges de Melilla, de com un jove saltava la tanca i era ruixat amb gas pebre i apallissat tan sols tocar terra. Terrible. Aquesta és la imatge que Espanya projecta a l’exterior?

El ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, parla de la violència dels joves, de com utilitzen garfis, els garfis que fan servir per poder escalar la tanca de no sé quants metres. El ministre pot dir missa, però el vídeo parla per si sol. El noi no és violent, aixeca els braços i rep puntades i cops de porra de diversos agents...

Probablement per després fer-lo passar per una de les portes blindades inferiors i retornar-lo al Marroc. Per què eren tan violents? Estaven rabiosos perquè el dies anteriors s’havien colat 850 migrants?

Hi ha moltes coses que no funcionen. És evident que no pots obrir fronteres i que entri tot­hom, però d’alguna manera s’ha de buscar una sortida comunitària. Si podem ajudar refugiats ucraïnesos, ho podem fer també amb aquells que fugen de guerres i situacions devastadores i cruels. És gent que necessita una oportunitat i, en la majoria d’ocasions, persones disposades a fer aquelles feines que ara no volem els europeus.

Sí, és clar, imagino que enmig de la tempesta aquest serà un article sobre el bonisme, ara tan infamat, però és el que sento.

En dies en què em costa escriure resulta una mica gratificant almenys dir alguna cosa sobre la gent que pateix i mereix una oportunitat, una vida digna.

Com a apunt final, unes paraules sobre la violència gratuïta, una violència que no admet, vingui d’on vingui, cap tipus de justificació. Si no som capaços de deixar enrere la barbàrie, la crueltat extrema, la nostra civilització té les hores comptades.