Guerra i pau: a les armes!

Qualsevol humà amb consciència, cosa que per definició ens hauria d’incloure a tots sense excepció, ja hauria de portar de sèrie en la seva escala de valors el tan repetit i blanquejant: “No a la guerra.” Aquest article no anirà per aquí, tot i que reconec que aquestes paraules tenen un valor diferent quan es pronuncien des de l’interior de Rússia, allà no ressonen tan hipòcrites ni buides, tot el contrari, s’alcen valentes i amb voluntat real de canvis.

Tampoc entraré a parlar de l’OTAN, ni de Volodímir Zelenski, ni de Mikhaïl Gorbatxov, actors polítics imprescindibles de conèixer per tal d’entendre, entre d’altres factors complexos, per què avui Vladímir Putin desafia el món posant les seves urpes sobre Ucraïna, immolant-se a si mateix, i arrossegant pel camí de la vergonya tants russos que veuen amb tristor com la seva gran nació no aconsegueix passar capítol d’una història que sembla tenir el futur lligat de mans.

Aquestes lletres tan sols pretenen convidar qui vulgui a la reflexió com a exercici de punt de partida per tal de fer-nos millors, més valents, més sensibles, més humans i potser llavors ja no caldrà cridar més “no a la guerra!”

Quan vaig llegir Anna Karenina, del rus Lev Nikolàievitx Tolstoi, a part del relat en si mateix, el que més em va agradar de l’autor va ser la caracterització psicològica dels personatges. Hi ha autors que construeixen els llibres sobre la base dels fets que s’hi narren. D’altres aconsegueixen pujar a un nivell superior i s’atreveixen a enganxar-nos dotant els personatges de les seves obres de sentiments i la narrativa gira al seu voltant. I després, hi ha grans mestres de la literatura universal que no en tenen prou amb els sentiments i s’endinsen en l’apassionant món de la caracterització psicològica dels seus personatges. Tolstoi n’és un.

Cronològicament després va escriure Guerra i pau, la qual molts coincideixen a catalogar com la seva obra mestra. En l’epíleg d’aquesta sensacional obra, concretament a la seva segona part, Tolstoi, del qual és interessant conèixer la faceta d’activista, contradiu el corrent de pensament majoritari de l’època en interpretació històrica, el que es coneixia com la teoria del gran home. Segons aquesta teoria de la primera meitat del segle XIX, els grans esdeveniments històrics han vingut de la mà d’uns quants escollits que han utilitzat el seu poder, influència, intel·ligència... per tal de decantar l’esdevenidor de la història.

Tolstoi contradiu aquesta teoria, ell ho veu tot al contrari, creu que els grans esdeveniments històrics són la conseqüència de milers i milers de petits actes impulsats per milers i milers de persones que hi participen. I aquí és on pretenia arribar.

Per una part, cridem ben fort i omplim les xarxes de missatges de “no a la guerra!” i, per l’altra, participem diàriament en petits conflictes bèl·lics amb els companys de feina, familiars, amics, parelles, veïns...

Veig cada dia com parelles que se separen, i tot i segurament ser la millor solució, es planten en peu de guerra contra l’altre, perjudicant-se tant com poden amb mala baba i fent-se mal, i després tots diem “no a la guerra!”. Veig diàriament com es creen conflictes entre amics, coneguts, familiars, veïns, que acaben excloent-se els uns als altres, originant-se baralles i atacs, però després creiem que les guerres només comencen al Kremlin, o a Brussel·les, o a Washington... i tots cridem “no a la guerra!”.

És com aquella conversa entre solters en què es diu que “el pati està fatal”. I és cert, ho està, però sovint oblidem que tots formem part d’aquest pati, i és molt probable que també la suma de les nostres accions, omissions, decisions, estiguin conformant com és el pati. Perquè tots ens queixem d’allò que va malament, però quan tenim l’oportunitat de fer-ho bé també sovint girem la cara i ens situem en la posició que ens és més còmoda de gestionar, la que menys ens esquitxarà o la que ens permeti no assumir cap culpa de res, i ens desentenem sovint del que és just o correcte, pensant tan sols en nosaltres mateixos.

Òbviament, cap de nosaltres pot aturar una guerra, però si ens creiem les tesis de Tolstoi, la suma de tots els nostres actes insignificants i diaris sí que poden transformar la societat. Una societat en què no tinguin cabuda els atacs personals, en què s’exclogui el més pinxo i s’abraci el més sensible, en què ens preocupem més per l’altre que no pas per nosaltres mateixos, anirà excloent petites conductes i comportaments que faran més difícil que algú amb capacitat d’iniciar una guerra arribi al poder, perquè aquesta mateixa societat, formada de milers i milers de tots nosaltres, li barrarà el pas molt abans.

No, senyora Montaner. Una cosa és ser intel·ligentment neutral com a estratègia geopolítica d’un petit estat davant d’altres de més grans, i l’altra és mirar cap a un altre costat quan està morint gent a un bàndol i a l’altre. No és aquest un petit acte que ens ajudarà a transformar la societat.

Així doncs, a les armes! Respectem-nos, cuidem-nos, ajudem-nos, sensibilitzem-nos amb els dèbils i ajudem-los a ser forts, abandonem el jo i abracem el tu, potser, si ho fem molts, potser si ens contagiem els uns als altres de petits gestos, potser llavors no haurem de dir mai més: “no a la guerra!”.