L'última lliçó d'en Pau

Fa uns dies, un maleït càncer de pàncrees s’enduia el bon jan d’en Pau Riba. Un cantautor diferent als altres. Dic això perquè el contingut de les seves composicions tocava la fibra de petits i grans. Quina sensibilitat! Goso dir que, seguint les petjades d’en Bob Dylan, prefixà el concepte de contracultura en força cançons. Ell sol aconseguí sacsejar la consciència de força jovent del nostre país.

Aprofitant l’avinentesa de la invasió russa a Ucraïna, s’escauen especialment uns textos del seu Colom de la pau: “El colom de la pau s’ha cagat / tot volant cap a un altre planeta. / S’ha espolsat el plomall d’un sotrac. / Ha volgut conservar les mans netes / Abandona i s’emporta la pau / El problema és de supervivència / No vol ser fet a l’ast nuclear / ni cruspit pels que escupen misèria.”

La patologia d’aquest tipus de càncer és letal en un 96% dels casos. Encara recordo, fa gairebé 13 anys, l’adeu d’un antic i benvolgut company de feina, pel mateix motiu. Fou llavors que vaig llegir un llibre del qual en suggereixo la lectura: L’última lliçó. Era d’en Randy Pausch, mort el 25 de juliol de 2008 i la primera edició s’havia publicat quatre mesos abans. Em va sotraguejar fortament i en voldria

destacar una sentència colpidora: “No podem canviar les cartes que se’ns reparteixen. Sí, però, que podem decidit com juguem la partida”… Que cada lector n’extregui les pròpies conclusions. Sobretot de cara a reorientar el sentit de la pròpia vida, dessota esquemes que tinguin un sentit. No s’hi val a malmetre les hores de manera buida i inconsistent, sense cap tipus de perspectiva o repte.

Morir quan teòricament no toca –en Pau ho ha viscut amb 73 anys– m’obliga a treure la pols als ensenyaments de la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler Ross. Definia la mort com una albada. En malalties terminals, citava cinc estratègies: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. No tothom ha de passar forçosament per totes elles. Malgrat tot, sempre comparteixen l’esperança de creure que encara s’és a temps que la ciència trobi un antídot guaridor. A més, cadascú és lliure de triar la forma d’afrontar la fi: des de l’ajut d’alguna creença religiosa o potser de l’agnosticisme. Qualsevol cosa, però, menys abandonar-se i tirar la tovallola. Arribat el cas, cal cremar-se les celles. Si més no i per poc que es pugui, intentar posar-hi tot l’esforç.