Sándor Márai, l'exquisit

Les societats centreeuropees que constituïen l’imperi Austrohongarès eren cultes, riques i molt diverses. El Jugendstil o Wiener Sezession, inspiració del nostre modernisme, esclatà amb una força extraordinària a final del segle XIX en els camps de l’arquitectura, la pintura i l’escultura, i conformà ciutats i modes durant dècades. També en la literatura centreeuropa ha obsequiat al món una florida d’escriptors d’altíssim nivell com el txec Kafka, els austríacs Zweig i Musil, i l’hongarès Sándor Márai, per citar-ne només alguns. Tots ells, i els que van conèixer i patir el terrible terrabastall de la Gran Guerra i l’esfondrament de l’Imperi –i en el cas dels tres darrers la furiosa tempesta de la II Guerra Mundial– ens han llegat un testimoni colpidor de la fallida de l’escala de valors que havia sustentat el continent fins aleshores. El món d’ahir, d’Stefan Zweig, n’és potser l’exemple més conegut.

Sándor Márai (Kassa, 1900-San Diego, Califòrnia, 1989), destacat escriptor, periodista i dramaturg, estudià Humanitats i Literatura a la Universitat Peter Pazmany de Budapest i periodisme a Alemanya. Disconforme amb el govern del simpatitzant feixista Miklos Horthy, a la dècada dels anys vint es va autoexiliar al país dels teutons i a França. Retornat a Hongria, va desenvolupar una intensa activitat com a crític literari i editor. El 1948, a causa de la invasió soviètica, de nou va marxar a Suïssa, Itàlia i finalment als Estats Units, on es va nacionalitzar el 1952. Va suïcidar-se el 1989 a San Diego, Califòrnia. Autor refinat i profund coneixedor de l’ànima humana, ens va llegar un feix d’obres d’alta qualitat com La darrera trobada, La dona justa, L’amant de Bolzano, Divorci a Buda o Confessions d’un burgès. Fou pràcticament desconegut fins a la caiguda del règim comunista, que havia prohibit l’edició de les seves novel·les.

Alguns exemples de la seva finesa com a observador i de la seva brillant escriptura, recollits majoritàriament de Terra, terra:

–“L’ésser humà no solament actua, parla, pensa i somnia al llarg de la seva vida, sinó que també calla i durant la nostra vida callem sobre qui som, sobre aquest ésser que nosaltres coneixem i que no volem revelar a ningú.”

–“Foren precisament els poetes els que van acabar transformant les pastures en pàtria.”

–“La realitat no és el mateix que la veritat –respongué el general–. La realitat són només detalls.”

–“El desig de ser diferent del que ets és la tragèdia més gran amb què el destí pot castigar una persona.”

–“Mai són tan perillosos els homes com quan es vengen dels crims que han comès.” (Vivència de París): “Per allà trontollava Joyce, recolzat en el seu bastó, mig cec i sense diners, fent esclatar les paraules i els conceptes, perquè no podia fer esclatar cap altra cosa.”

–“Aquells joves (Pound, Eliot, Joyce, Hemingway, Fitzgerald...) es van perdre i alguns van sucumbir a l’èxit, altres a les trinxeres, a les cambres de gas o en l’alcohol. Es perdé tota una generació que va deixar darrere seu més una atmosfera que obres mestres.”

–“Feliços són els pobles que s’han desenvolupat socialment sense necessitat de revolucions. Són feliços els escandinaus, els holandesos... La idíl·lica llista s’acaba aviat.”

–“La crueltat és un opi que no pot abandonar qui l’ha provat. I resulta necessari augmentar la dosi per obtenir la mateixa satisfacció, igual que passa amb les dosis de morfina o heroïna.”

–“Jules Renard va escriure que ‘l’equivocació més gran dels jutges consisteix a suposar que els acusats han actuat guiats per la lògica’.”

–(El dia que Hitler va envair Àustria): “Chamberlain va callar, perquè Anglaterra no estava preparada i ‘calia retirar el vent de les veles’. Stalin segurament va pensar alguna cosa aquella matinada, però ell era famós ja a l’època per saber callar millor que ningú. I com que tothom callava, i només parlava la ràdio de Viena (ja intervinguda), Hongria també callava.”

–“La manca d’honradesa es propagava amb la rapidesa de la pesta bubònica. No existien ni el dret ni la justícia, però ja funcionaven els tribunals populars, i els ajustaments de comptes polítics proporcionaven una font de diversió diària a la xusma sense feina, com en els temps de Calígula a Roma.”

–“Llavors l’àvia es posava uns guants de butxaca que li arribaven fins als colzes, prenia la seva bossa i sortia a la ciutat. Baixava les escales molt a poc a poc, com un vaixell militar en sortir del port...”

–“L’esposa del porter no plorava. Teseu diu que és absurd plorar pel que està predestinat.”

–“Una Europa econòmicament unida, sense consciència de la seva missió, no pot convertir-se en una potència mundial com ho va ser durant segles quan creia en si mateixa i en la seva tasca.”

–“Jo vaig pensar que l’home no era com havia nascut, ni com es feia, ni en el que es convertia, sinó que senzillament era, per damunt de tot, una possibilitat permanent.”

–“Com havia afirmat Sant Pau en la seva Epístola als Corintis: ‘Cantaré amb l’esperit, però també amb la ment.’ Quan algú ‘canta amb l’esperit’ és poesia; quan algú ‘canta amb la ment’ és prosa, amb la força d’atracció d’un imant molt poderós.”

Sándor Márai ens atreu perquè canta amb l’esperit i canta amb la ment. En ell, poesia i prosa es donen la mà.

* Joan Ganyet i Solé, Arquitecte