La neutralitat al segle XXI

El 3 de març, la llei d’aplicació de sancions internacionals va rebre un ampli suport parlamentari, però això no resta importància a la preocupació raonable que alguns puguin tenir sobre si Andorra ha trencat més de set segles de neutralitat en obrir la porta a imposar sancions a Rússia per haver agredit il·legalment Ucraïna.

No crec que cap dels consellers generals que van votar a favor del text discuteixi que la neutralitat ha estat un dels elements que explica la pervivència d’Andorra. Ara bé, també cal recordar que la neutralitat és una condició necessària, però no suficient. N’hi ha d’altres, igualment rellevants, com el respecte al dret internacional, encaixar en l’ordre multilateral en cada moment, trobar un equilibri entre les posicions –no sempre coincidents– dels països veïns, assumir compromisos i complir-los... la llista seria llarga. Pensar que Andorra és un país neutral, i prou, seria certament una noció un mica pobra; Andorra és molt més que la Renània de 1919.

La qüestió de fons és si la imposició de sancions a Rússia és coherent amb l’evolució d’Andorra. Aquells contraris a les sancions argumenten que la llei del 3 de març trenca amb la neutralitat, perquè es posiciona en un conflicte entre dos països. Ara bé, si això fos així, aquesta neutralitat s’hauria trencat ja diverses vegades. Per exemple, el 2014 Andorra –igual que un centenar de països– va votar a favor de la resolució 68/262 de l’Assemblea General de les Nacions Unides per la integritat territorial d’Ucraïna davant de l’annexió russa de Crimea. Podria haver-hi votat en contra, com van fer Corea del Nord o Veneçuela. O haver-se abstingut –que també és una posició– com van fer la Xina o el Brasil. Però hi va votar a favor. La llista de qüestions gens pacífiques en què Andorra ha pres posició des del 1993 és llarga, i fins ara no s’havia qüestionat el trencament de la neutralitat secular del país.

La neutralitat no ha estat tan exhaustivament analitzada per les ciències socials com altres conceptes, com la democràcia. Però les anàlisis que s’han fet de la democràcia podrien servir, per analogia, per a la neutralitat. Hi ha hagut, tradicionalment, dues aproximacions a la noció de democràcia: una binària, democràcia o no democràcia, i una de gradual, que estableix puntuacions.

La noció gradual de democràcia inclou molts elements: eleccions lliures, llibertat d’expressió i d’informació, respecte a l’Estat de dret, independència judicial... En canvi, una noció binària, per definició, és una noció de mínims: eleccions lliures i respecte del resultat; sense entrar a valorar si qui es presenta a les eleccions és Winston Churchill o Adolf Hitler.

Ambdues nocions són vàlides i útils: la gradual ens ajuda a valorar la qualitat dels sistemes democràtics, mentre que la binària ens dona un paràmetre clar per distingir els països democràtics d’aquells que no ho són. Això sí, la noció binària ha de ser de mínims, perquè si la féssim de màxims, arribaríem a la conclusió que la democràcia no existeix.

Traslladat a la neutralitat, el sentit binari seria clar: és neutral aquell país que no entra en un conflicte i que no forma part de cap aliança de defensa mútua (com és l’OTAN). Per tant, Andorra no ha deixat de ser neutral. L’aproximació gradual el que ens diria és que Andorra és menys neutral després de la llei aprovada el 3 de març que abans d’aprovar-la.

Un cop descartat que Andorra hagi deixat de ser neutral en el sentit estricte i un cop acceptat que Andorra és ara menys neutral que fa un mes, el que ens hauríem de preguntar és si la llei del 3 de març és coherent amb l’evolució del país.

En aquest sentit, hi ha una cosa clara: la neutralitat d’Andorra no ha estat estàtica al llarg dels segles. Va començar a l’edat mitjana com una desmilitarització i una neutralitat limitada als conflictes entre els coprínceps. Va seguir, a l’edat moderna, com una neutralitat entre els dos països veïns, i aquesta evolució era coherent amb el procés de consolidació dels estats que es vivia a Europa. L’article de Quim Valera publicat al BonDia el dia 16 passat explica molt bé la noció històrica de la neutralitat andorrana. A partir de 1993, la neutralitat no exclou que Andorra vagi un pas més enllà i es comenci a posicionar en conflictes, perquè quan tens cadira i vot a l’ONU o al Consell d’Europa el coherent és començar a construir una posició.

Les sancions són un pas més, i segurament és un pas coherent si tenim en compte que l’economia andorrana està ara plenament homologada i també si considerem que els països que impulsen aquestes sancions són aquells països amb els quals mantenim unes relacions més estretes.

Aquest darrer argument em sembla especialment interessant. Perquè el Govern i el Consell General no haurien de fiar-ho tot als grans valors i principis; això seria naïf. És evident que Putin atempta contra els fonaments de la nostra cultura política: els drets humans, la llibertat de premsa, el respecte a la independència i la integritat territorial dels països, el dret internacional públic i fins i tot la democràcia liberal representativa.

Però també podríem trobar-nos amb casos en què algun altre país poderós –com va passar amb la coalició liderada pels EUA i el Regne Unit el 2003 per a la invasió de l’Iraq– emprengués accions bèl·liques sense respectar al cent per cent el dret internacional i, en canvi, Andorra adoptés una posició més tèbia.

L’adaptació de la neutralitat andorrana al segle XXI exigeix combinar idealisme i realisme. Saber que, sense transgredir alguns valors fonamentals, el Principat serà més o menys vehement en funció del grau d’amistat i d’interès que tingui amb els països implicats. Experta en equilibris, Andorra també els haurà de trobar entre Desmond Tutu i Maquiavel.