Joaquima Calvó i la Kyma

Anàvem sovint amb els pares a dinar els diumenges al restaurant de la Kyma. D’això en fa un grapat d’anys i em queden dos records, quasi inesborrables. Es menjava molt bé a Ca la Kyma, i el primer record, ves a saber per què, és d’unes elementals patates fregides; les patates de la Kyma eren possiblement una anècdota en la seva cuina, que tenia plats molt bons, inspirats en la gastronomia francesa, però les patates, renoi! en aquella època ningú les feia tan bones. També tenia altres plats que portaven el seu especial segell, una amanida niçoise per llepar-se els dits, el croque-monsieur que als nens els tornava boig, i uns plats exquisits. A les postres, la Quima sempre venia una estona i parlava amb els pares i amb altres clients.

El segon record té a veure amb el seu marit, en Pierrot, amb la cerimònia que feia cada vegada que obria una ampolla de vi i hi havia algun infant a la taula. Feia molta broma com si per llevar el tap s’hagués de fer molta força, i l’espectacle era digne de veure, es preparava, escalfava, feia estiraments de braç, com si practiqués algun esport, i després simulava un esforç immens, treia el tap i acabava per eixugar-se la fingida suada.

No recordo quants any va estar el restaurant obert, però sí que un dia, anys després de la mort d’en Pierrot, va tancar les portes. Era un lloc íntim, molt conegut a Andorra, amb un toc especial. El toc del Versailles, del restaurant dels Sasplugues, del Sangri-La, i tants d’altres, d’una època en què Andorra creixia i la restauració significava un avanç important.

Desconeixia, però, la immensa tasca que Joaquima Calvó va fer per aconseguir que les dones tinguessin els mateixos drets que els homes i poguessin exercir el dret a vot a Andorra.

Vist en perspectiva sembla increïble que haguéssim d’esperar fins al 1971, quan els països veïns ho van assolir Espanya el 1933 i França el 1944.

A mi m’emprenyava molt escoltar, afortunadament ara ja no, que Andorra era un estat feudal, em feia molta ràbia.

Més enllà d’aquesta exageració, és veritat que persones com la Joaquima Calvó ens van treure de la foscor i, tot i que me n’assabenti ara, em sembla meravellós. Una fita que caldrà no oblidar en el petit país dels Pirineus.

I si be és veritat que sempre recordaré les patates de Ca la Kyma i la broma d’en Pierrot, a partir d’ara el nom d’aquestes dues persones em farà pensar en l’Andorra moderna que ells van ajudar a construir.