L'encant de Perves i Viu de Llevata

Els andorrans amb arrels a la vall de Boí hi passen quan tornen al poble, posem el cas a Durro, com ho feia també el Copríncep Ramon Iglesias Navarri, fill de ca de Farrero de Durro. Passar per Perves i per Viu de Llevata és obligat per anar a la Ribagorça, a no ser que vulguem fer marrada des de Tremp cap al Pont de Montanyana i seguir la Noguera Ribagorçana amunt. El camí habitual i natural és el que un cop posats a la Pobla de Segur segueix el curs del Flamisell fins a Senterada, a l’entrada de Vall Fosca, i allà, marxar cap a ponent seguint el Bòssia, per a passar per Sarroca de Bellera i fins a Xerallo, on una altra raconada de mides muntanyenques ens quedarà a la dreta, tota la vall de Manyanet, per començar a enfilar la carretera, que fins aquí és ampla i bona, en direcció al Pont de Suert. Hi va passar també la Volta a Catalunya dijous, durant l'etapa de la Seu d’Urgell a l’estació d’esquí de Boí-Taüll. Un recorregut que va evitar la carretera del Port del Cantó i va anar a buscar la de Coll de Nargó a Isona, passant per Bóixols. Carretera també estreta, com la de Xerallo al Pont de Suert, però amb aquell encant que encara podem trobar quan passem per indrets on la carretera hi fa el seu comès sense presses i sense la velocitat que esborra els noms i les fesomies dels llocs per on passem.

L’encant de Perves i Viu de Llevata és a causa que la carretera, que és la nacional-260, de titularitat estatal, no ha estat adreçada, tot i un projecte de túnel entre Xerallo i sota Malpàs posat a la taula a mitjan anys noranta que hauria permès anar de la Pobla de Segur al Pont de Suert sense les giragonses i pujadors i baixadors actuals. El túnel no va tirar endavant, entre altres motius, per la proximitat d’un territori de cria del trencalòs, degut a una al·legació que feu el Grup Ecologista Ipcena de Lleida per oposar-se a l’obra. Val a dir que el trencalòs no hauria ni notat les feines de perforació del túnel i estaria més tranquil i tot ullant les alçades de la serra de Sant Gervàs i la Faiada de Malpàs, com fa ara. En qualsevol cas, passant pels pobles de Perves i Viu de Llevata podem trobar molts més al·licients que travessant per túnel, amb el benentès que, si hi fos, seria ben útil, d’això no hi ha cap dubte. Si fos el cas, podríem triar entre la carretera vella per la Creu de Perves i el port de Viu o pel túnel, com ara triem passar pel port d’Envalira o pel túnel per anar al Pas de la Casa. Si per dalt, a l’aire lliure, ho veiem tot i ho podem respirar tot, pel túnel només tenim una única referència, la sortida, i un únic pensament, acabar-lo de passar aviat.

Les imatges de la Volta Ciclista a Catalunya de dijous ens van portar en directe per aquells verals ribagorçans. La retransmissió televisiva va començar a les tres de la tarda, just quan acabaven de passar pel congost d’Erinyà, avui salvat per túnel, i eren a punt d’arribar a Senterada. En un no-res es van presentar a Xerallo i enfilar costa amunt. Argelagues als camps de les vores de la carretera marquen manca de mans en altres èpoques enfeinades. Però encara un bri de vida, tanta com poden, de la gent d’aquells poblets ja de la comarca de la Ribagorça però acarats al Pallars. Perves, Corroncui, Abella, Adons, Pinyana, terra de pastors i de ramats, de penyes cantelludes i crestades –autèntics vius de roca– que afileren serradets entre comes i saplans a la gran esquena de la Serra de Sant Gervàs, fitada airosa i alta a l’Avegoda d’Adons. Passat Perves, les darreres paelles en pujada cap a la Creu de Perves i descens dolç i dreturer cap a ponent. Trobem de seguit un tram de carretera refeta a l’indret de Prat de Boneta, la clotada de Fontcalent i el pont d’Estanyabero. I el gran desmai a tocar de la carretera, ombra soliua i de repòs de qui espera l’amistat que el durà camí enllà. De seguit el trencall d’Adons i sense adonar-nos-en, Viu de Llevata. No ens faci recança de parar una estona i estirar les cames fins al poble i veure la portada de l’església de Santa Maria, amb aquell crismó posat destacat sobre l’arc de la porta, que també trobem en tantes esglésies romàniques ribagorçanes. El de l’església de Viu, se sap de forma segura que fou portat de l’antiga església de Corroncui vell, ja desapareguda, però amb els seus carreus i portalada aprofitada per bastir l’actual, al pla de Corroncui.

De Viu de Llevata, en el seu preuat pelegrinatge escrit, dels anys vuitanta i noranta, el Joan Obiols ens reporta al llibre Marrades, de 1992: “Ja no hi ha, a dalt al poble, la Pilar de Pipa, aquella dona vella que no havia volgut anar a viure a ciutat. S’havia estimat més viure sola a Viu i, al matí i al vespre, penjava un drap blanc a la porta de casa perquè els de Farré sabessin, des de baix, que encara empenyia la vida.” Aquella vida de muntanya –Viu té la mateixa altitud que la Massana, la Creu de Perves, una mica més que Ordino– i el seu encant de serena pau i amplitud de caps, piques, tucs i tossals fitats al nord, encara ens guanya i ens roba el cor quan hi passem, sigui sovint o escadusserament. És aquell encant, tan plaent i agradable i cada cop més difícil de trobar, de copsar, dels vells camins, amb les seves solituds, les solellades calmes i les serenes de la nit.

Per acabar, una endreça. Quan d’anada a la Ribagorça, o de tornada, si heu parat al port de Viu o a la Creu de Perves a abraçar i estimar país, voleu encara acabar de notar vivor senzilla i franca, pareu a Casa Leonardo de Senterada i ja sigui a les taules de fora, on veureu passar la vida sense pressa, o a dins, notareu com les fites amables dels camins ens ajuden a saber-la entendre i, sobretot, a viure-la amb més calma.