Carta a Mònica Bosch, coordinadora de Barcelona-Pirineus 2030 (I)

Com ja saps, jo estic entre els pirinencs que creiem que uns Jocs Olímpics d’hivern podrien estimular una simbiosi entre la concentrada àrea metropolitana de Barcelona i la costa catalana amb la diversa i despoblada muntanya pirinenca. Alguns, potser en un excés de política, han plantejat l’opció de convertir uns jocs olímpics en la formulació d’un recull d’idees de desenvolupament territorial i social per combatre la despoblació i la pobresa econòmica.

Aquests globus sonda de moltes persones de les institucions del país, no crec que hagin contribuït gaire més que a embolicar la troca. I si afegim referèndums binaris, en àmbits segregats, encara més.

La designació de la Mònica com a coordinadora tècnica ens apropa a la importància dels esports d’hivern, avalada per haver estat esquiadora olímpica, directora del programa de promoció esportiva des del 2012, presidenta de la federació catalana d’esports d’hivern i gran coneixedora dels dominis esquiables catalans. Un encert, per recordar que el projecte de Jocs Olímpics també va d’esport.

Ara ja no pot esperar més tenir un projecte de candidatura, per definir les opcions concretes, i les expectatives de resultats durant i sobretot després d’uns hipotètics Jocs Olímpics d’hivern. La candidatura a guanyar ha de ser competitiva, entre altres candidats, seductora i complidora de tots els requeriments del COI, IPC i de les Federacions Internacionals. Els estadis de competició (a Pequín hi havia 109 esdeveniments) han de ser identificats. Hi ha moltes mancances a completar perquè la tradició de competició internacional a Espanya està molt limitada a Sierra Nevada i a la Molina.

El projecte olímpic ha de ser funcional i per conseqüència no es pot descompondre en multitud de petits actes, malgrat que l’evolució dels mitjans de comunicació per internet i televisió van evolucionant la presentació encadenada. El protagonisme de Barcelona és obligat en l’aeroport internacional, el centre d’operacions, el centre de premsa i, naturalment, els principals hotels i l’estadi d’inauguració. A part del potencial per oferir els estadis principals per les competicions de gel. La participació complementària en algun altre estadi de gel a Jaca, Puigcerdà o Saragossa em semblaria molt raonable, així com la cerimònia de cloenda a Saragossa, si escau al govern aragonès.

Barcelona és un gran actiu internacional i segur que podria organitzar qualsevol esdeveniment comparable a un gran congrés.

El protagonisme dels Pirineus per acollir el programa de les competicions de neu és més complex i no té gaires precedents significatives: Copa del món d’eslàlom femení 2008, Campionat del món Snowboard 2011 i Campionat del món IPC 2013 a la Molina; Copa del món d’eslàlom femení 2012, finals de Copes del Món d’esquí alpí 2019 i finals de Copes d’Europa 2022 a Soldeu (Andorra), a part de moltes proves internacionals en l’àmbit europeu. Hi ha, per tant, molta feina a fer també en preparació de nous atletes, d’entrenadors i dirigents, d’estadis i equips d’organització.

Per presentar una candidatura funcional no convindria multiplicar excessivament els centres d’operació olímpica, intentant repartir estadis per cada vall pirinenca. Les bases de competicions olímpiques es podrien agrupar per homologació de disciplines de cada esport i per cada col·lectiu d’atletes participants, facilitant també la concentració relativa de residències dels equips.

Per centrar els nuclis dedicats a la neu, se suggereixen els cinc centres següents:

A Candanchú, estació pionera a Espanya, li podrien correspondre l’Esquí de fons, el Biatló i els Salts (combinació nòrdica). Els estadis i trampolins s’haurien de construir. La base podria estar a Canfranc, reformant l’extraordinària estació ferroviària. Infraestructura principal, el tren des d’Osca. Remuntadors associats a la connexió per cable entre Astún i Formigal (Canal Roya).

A Baqueira Beret, l’estació amb millor innivació, li podrien correspondre Snowboard, Half Pipe (cal construir-lo), Snow Slope, Big Air, Bumps. La base hotelera de la Vall d’Aran ja és molt potent. Cal construir els estadis amb criteris específics, molt associats a la disponibilitat de neu. Infraestructura principal, la millora general de l’autovia A-14 de Lleida a Vielha.

A la Molina/Masella, estació centenària de l’esquí a Espanya, li podrien correspondre la major part de les proves d’Esquí alpí, descens, eslàlom gegant i especial, combinada alpina, eslàlom paral·lel. Infraestructura principal, la millora del tren Barcelona-Puigcerdà (objectiu dues hores). Remuntador associat, telecabina de l’estació de tren de la Molina. El futur del tren en les pròximes dècades potser podria reforçar la connexió internacional de la Tour-de-Carol i plantejar un enllaç cap a la Seu i Andorra. L’oferta hotelera de la Cerdanya és millorable, però seria totalment suficient.

A Soldeu (Andorra), li podrien correspondre algunes proves d’Esquí alpí, on hi ha dues pistes de competició alpina del màxim nivell mundial, i estarien en disposició de prestigiar la participació olímpica, després d’un trajecte esforçat cap als Campionats del món alpí candidat per al 2027. La base hotelera andorrana és de reconegut nivell com per a estar ja a punt. Fer apreci de l’oferiment potencia la candidatura pirinenca.

A França se li podria demanar la cessió del circuit de gel per les proves de Bobsleigh, Skeleton i Luge. La Plagne o alguna altra instal·lació italiana (dels JJOO del 2026) podria permetre evitar la despesa d’aquesta feixuga càrrega d’inversió i de futura operació.