Carta a Mònica Bosch, coordinadora de Barcelona-Pirineus 2030 (i II)

La candidatura olímpica té tot el sentit que pugui estar ben representada a tot el Pirineu, amb la participació unitària de l’Aragó, Catalunya i Andorra. Si hem d’apostar per consolidar una marca Pirineu no pot ser de cap altra manera. La iniciativa de la Diputació General de l’Aragó i de la Generalitat de Catalunya, institucions que presenten la candidatura, s’haurà de canalitzar forçosament des del Comitè Olímpic Espanyol i del govern d’Espanya. La cooperació de les institucions andorranes i franceses, així com els respectius comitès olímpics nacionals, trobarien fàcilment un compromís de participació conjunta. Els pactes bàsics són prioritaris.

El projecte tècnic definint l’emplaçament de cada estadi de competició és la porta d’entrada a començar a concretar tots els aspectes logístics d’operació, viles olímpiques per als atletes, allotjament, centres de premsa, producció de les imatges, transport. I tot ha de cabre en dos cicles de dues setmanes olímpiques i dues setmanes paraolímpiques. Conjuntar tanta gent, en tants llocs dispersos, dins d’un calendari estricte, és un desafiament enorme per a tot el país.

Però l’esforç s’ho mereix i aquest mateix llegat que varen deixar els Jocs del 1992 podria estimular la consolidació d’uns equipaments per a les activitats d’hivern al Pirineu, infraestructures de transport, digitalització i fer marca per a molts anys.

Sense voler frivolitzar sobre la importància del canvi climàtic en relació amb el planeta i en particular amb les activitats de neu per poder mantenir estacions d’esquí al Pirineu. La tendència és preocupant i haurem d’analitzar-ne les conseqüències. No voldria allargar més el comentari, que evitar el catastrofisme d’alguns, recolzat sobre sentiment i algunes exageracions. La neu artificial, necessària per a tots els estadis olímpics d’aquest projecte olímpic, requereix transformar un hectòmetre cúbic d’aigua i, pocs mesos després, a la fosa de la neu, retornar l’aigua a la natura; els residents de l’àrea metropolitana de Barcelona, consumeixen un hectòmetre cúbic d’aigua cada tres dies durant tot l’any i després la retornen a les estacions depuradores per a un aprofitament molt limitat. La importància de la innivació artificial és de garantia de quantitat, però sobretot de garantia de qualitat de la neu en pista, com tots els competidors d’esquí coneixen.

El temps per poder presentar un projecte de candidatura i fer una promoció i defensa davant de les federacions internacionals, el COI i l’IPC necessiten certeses, molta unitat i molta feina.

També inversió. Difícilment el projecte olímpic podrà animar els nostres conciutadans si encara no s’ha concretat o es manté en una secreta privacitat.

El projecte de Jocs d’hivern podria aportar al Pirineu i la seva àrea d’influència els valors de millora, excel·lència, fortalesa i esforç que tant acompanya l’esport, i acollir centres de formació en l’àmbit dels països de muntanya. Fins ara sembla que només han prevalgut els discursos bizantins i els aspectes formals, sense concepció d’un objectiu concret. Seria l’hora d’expressar continguts i deixar de remenar l’embolcall, aclarint finalment l’objecte dels Jocs Olímpics en una visió unitària compartida amb il·lusió i generositat.

Hem arribat al moment de concretar els objectius i les idees d’un projecte de Jocs Olímpics per al Pirineu. El temps de volades curtes i sense destí de l’entorn polític i mediàtic s’acaba per a aquesta opció de candidatura 2030, i totes les il·lusions que s’han posat fins ara es diluiran si no es canalitzen en un projecte compartit engrescador.

Molta sort en aquesta nova etapa del viatge.