La dansa dels estels

És de nit, una nit fosca i sense Lluna ni núvols, i a més a més soc en un lloc relativament allunyat de les llums i del ritme frenètic de la ciutat. Dirigeixo la mirada al cel. És un ritual que faig des que era petita, com un impuls natural que neix en mi motivat per la curiositat de reconèixer el que veig al cel, parar atenció a la finestra al cosmos sobre el meu cap, per identificar cada astre i cada objecte que viatja perdut en la immensitat de l’univers. Sempre observo coses diferents. L’escenari canvia segons el dia de l’any i l’hora oferint cada nit una funció diferent amb infinitat d’escenes ben variades. Una nit veig un satèl·lit que es mou seguint un rumb constant travessant la porció de cel al meu abast, un altra distingeixo Júpiter i Saturn presidint la nit al meu zenit, just damunt meu, i també hi ha nits en què la sort m’acompanya i soc testimoni d’un meteor fugaç que saluda tímidament i ràpida. Però... com és que hi ha tant moviment i canvi allà a dalt?

Per a poder respondre cal contextualitzar l’origen dels primers astrònoms, savis d’insaciable curiositat per descobrir i amb predisposició per conèixer, gent d’esperit perspicaç que va anar convertint-se en experta a entendre i llegir el cel.

Viatgem al passat, quan les primeres civilitzacions de l’antiga Mesopotàmia van adonar-se que el cel estrellat podia esdevenir un mapa poblat per éssers mitològics, animals i objectes diversos. Així, imaginaren línies que agrupaven estrelles independents entre elles formant dibuixos al cel que els servien de guia i entreteniment. Més tard, els grecs van associar les figures a trepidants històries, evocant proeses, traïcions, passions i desamors tot construint bri a bri la seva mitologia. I vet aquí l’origen de les constel·lacions.

L’esfera celeste està dividida en 88 regions cadascuna de les quals emmarca una constel·lació. Amb tot, però, és precís distingir entre les constel·lacions dels dos hemisferis. Les 36 constel·lacions del cel del nord són més antigues, mentre que les 52 del sud van ser creades posteriorment, majoritàriament per exploradors europeus a partir del segle XVI. Per això, moltes van rebre noms d’instruments de l’època ajudant en la navegació i l’exploració dels nous mons.

Hi va haver discrepàncies en les interpretacions de les constel·lacions entre civilitzacions, algunes reben més d’un nom i formes diferents. El que sí que semblava coincident per a tots els observadors era que el cel es troba en constant canvi i presenta certa periodicitat. Aquest moviment més tard s’associà amb la rotació terrestre, que proporciona la distinció entre dia i nit, diferenciat del moviment de translació del planeta blau entorn del Sol, que ens regala les estacions.

En l’actualitat, per orientar-se fàcilment al cel és precís buscar la coneguda estrella Polar (Polaris), situada a punta de la cua de la constel·lació de l’Ossa Menor (Ursa Minor). Cada nit de l’any roman pràcticament quieta i impertorbable i és per això que constitueix una de les grans referències del cel nocturn. Aquí s’amaga la clau per entendre la dansa dels estels durant la nit i al llarg de l’any! Aquest astre tan especial està localitzat en una posició privilegiada: coincideix quasi exactament amb l’eix de rotació terrestre assenyalant el nord. Donat que l’estrella Polar apareix cada nit, els estels més propers a ella, denominats circumpolars, també són visibles sense ocultar-se a l’horitzó i giren descrivint una volta completa al seu voltant.

La resta del cel es mourà entorn d’aquest punt fix. De fet, ens passem la nit acomiadant estels i donant la benvinguda a d’altres de nous que apareixen progressivament sobre l’horitzó. I aquest escenari canviarà en funció de l’estació de l’any, a mesura que la Terra orbiti al voltant del Sol.

Mereixen especial menció també les constel·lacions zodiacals, fidels representants dels signes del zodíac. Defineixen el pla de l’eclíptica, que descriu el moviment aparent del Sol en el cel vist des de la Terra, que alhora conté les òrbites de la major part dels planetes del sistema solar i la Lluna. Així doncs, reconèixer l’eclíptica pot ser una gran ajuda per distingir els planetes de les estrelles.

Un cop convertits en experts en mecànica celeste, estem preparats per posar en pràctica els nostres coneixements! I no se m’acut millor manera de dur-ho a terme que pujar a la muntanya andorrana per gaudir d’una observació astronòmica i quedar impregnats de les meravelles que ens ofereix l’univers. Som-hi!