Per un turisme que ho sigui de veritat

A l’hora de passar de la teoria a la pràctica és quan es veu si allò que s’ha pensat i ideat pot ser realitat. Ja fa anys el debat sobre quin model turístic ha de tenir Andorra com a país emergeix en les trobades dedicades al sector i en totes elles s’aposta per unes generalitats i unes línies d’actuació futura assumibles en els termes diguem-ne políticament correctes. Ho hem vist en el darrer, l’11è Congrés de Turisme de Neu i Muntanya, celebrat a Canillo. Paraules com adaptar, necessitat de trobar, descobrir, mirar de diversificar, queden dites i escrites i si aquestes intencions passaran a desenvolupar-se ja és cosa que no podem afirmar, perquè com hem dit al principi, el pas de la idea o de la voluntat a fer-les realitat és quan certifica la bona intenció i la feina feta. Sortosament, i ho hem de tenir molt present, el Principat d’Andorra fa anys que ha encetat el debat sobre el turisme, el sector principal de l’economia del país. Les campanyes de crida perquè la gent vingui a Andorra, amb aquells eslògans: Escapa’t a Andorra o Andorra l’escapada, han tingut fruit, ajudades és clar per una base d’oferta turística d’hivern amb dècades de solidesa i bon servei, que suposa la millor de les propagandes per atraure de forma natural, gairebé com caigut de cel, el turisme. Sense les estacions d’esquí i l’oferta associada d’allotjaments i de serveis turístics, ni la més enginyosa campanya publicitària faria forat, tindria un efecte mínimament notable. Amb això podem constatar la realitat d’Andorra com a destí molt destacat de turisme de neu al Pirineu, sent referent i amb un radi d’atracció que va més enllà de la població més pròxima. Ho pensava l’altre dia en coincidir en un restaurant entre Lleida i Oliana, amb un nombrós grup de jovent que anaven en dos autocars i havien parat a estirat les cames i prendre alguna cosa, per continuar viatge cap a Andorra. “Són d’Israel”, em va dir el cambrer, quan li vaig preguntar si sabia de quin país eren. “I cada setmana en pugen”, va afegir.

Aquest “cada setmana en pugen”, de gent a esquiar a Andorra, forma ja part dels corrents turístics consolidats que tenen el Principat d’Andorra com a destí. I si cada setmana a l’hivern pugen esquiadors arribats en avió des de països llunyans o en autocar i cotxe des d’Espanya i comptant-hi els que entren des de França, també hi ha els qui cada setmana pugen a fer el tomb, sense necessàriament venir a esquiar. Passejaran pels carrers, compraran allò que més el plagui, s’asseuran en un bar o dinaran o soparan a un restaurant i si es queden a dormir, podran triar en l’extensa oferta d’hotels. Però encara, en la constatació que Andorra és un pol d’atracció turística, hi ha el turisme associat a esdeveniment esportius. Avui mateix, un bon amic de Lleida ha pujat amb la seva família i passaran el cap de setmana a Andorra perquè el seu fill, d’onze anys, juga a bàsquet i tenen partit al pavelló Joan Alay. Com hi serà el primer equip del Barça de bàsquet, que demà té partit de l’ACB amb el Mora Banc Andorra. Són exemples de la vitalitat social del país i de la incidència en l’economia, en les interrelacions econòmiques, que són les que en veritat permeten una bona dinàmica socioeconòmica.

Però, i tornant al Congrés de Turisme de Neu i Muntanya, el pol d’atracció turística d’Andorra va més enllà de la temporada d’hivern, de l’esquí. Ho veiem en les iniciatives de les pròpies empreses promotores i gestores de les estacions d’esquí amb les activitats que hi ofereixen a l’estiu. Un complement necessari perquè Andorra pugui aplicar aquell diversificar les ofertes més enllà dels esports d’hivern, perquè en matèria d’esquí rutlla bé i gairebé està tot implementat. Ho comentàvem l’altre dia amb un veterà home de neu tot parlant sobre els Jocs d’hivern 2030 i les controvèrsies que suscita. Vam constatar que cada cap de setmana d’hivern a Andorra és com si celebrés una prova olímpica i no s’ensorra el món. I també vam coincidir a constatar que sí no hi ha una bona política de turisme de muntanya, aquell que podem associar als mesos de primavera, d’estiu i tardor, pot passar que s’arribi a una massificació de turistes que faci malbé l’atractiu natural del que queda fora de les ja, en molts aspectes, massificades trames urbanes, amb una densitat d’edificació desmesurada, gratacels antiestètics inclosos, que pot arribar a ser asfixiant.

És precisament en el turisme de muntanya on s’hi han d’abocar totes les idees i tenir molta cura de no convertir el patrimoni natural en un simple producte comercial i de mercadeig, perquè seria anar de cap a masegar, a malbaratar o directament fer malbé els espais oberts de l’alta muntanya andorrana. Potser encara s’hi és a temps, malgrat sentir una vegada i altra de boca de gent amb el cap despert i estima pel país: “Andorra ja no té remei.” Jo diria que no tot està perdut, però que cal mirar de crear el clima social per possibilitar un turisme de muntanya autèntic, que ho sigui de veritat, que es pugui lligar a les premisses que el fan possible i bo per exemple als Alps: excursionisme a peu, sigui de lleure o científic (botànica, ornitologia, geologia) i patrimoni històric i artístic. I per això cal la implicació d’economistes, d’empresaris, però també d’arquitectes, de biòlegs, de geòlegs, d’historiadors. Una taula de debat d’on surtin aportacions des de la mateixa societat que tinguin ressò a la taula de les decisions polítiques, on a vegades se senten afirmacions que no acaben de casar amb allò que se’n diu valors i preceptes intocables, com ara la sostenibilitat i respecte màxim als espais naturals. Escoltar el ministre de Turisme dir que “si l’equilibri ecològicament sostenible no és econòmicament viable i no pot generar riquesa pel nostre país, és un problema”, genera dubtes de si Andorra arribarà un dia a anar pel bon camí, cap al turisme endreçat i respectuós, vers el patrimoni natural. Arribar a entendre aquella campanya de fa anys que deia Cuida el turisme i cuidaràs el país, però formulada al revés: Cuida el país i cuidaràs el turisme. Aquí hi ha la clau.