Dues anomalies pluviomètriques de la sèrie històrica de la central de FEDA

Les anomalies pluviomètriques, siguin positives (excés de precipitacions) o negatives (dèficit), constitueixen una nota força característica del clima en el món subtropical mediterrani, per raó de la variabilitat que hi experimenten les condicions climàtiques. El Pirineu andorrà, encara que no presenta exactament uns trets climàtics mediterranis, sinó que es correspon, sobretot, amb un àmbit submediterrani, experimenta certes condicions anòmales, com succeeix a la península Ibèrica, en una àrea o altra d’aquest territori ibèric, del qual les valls del Valira formen part.

Per a la sèrie climatològica de pluviositat anual de la central de FEDA (1.135 m d’altitud), que cobreix el període de noranta-tres anys que va de 1929 a 2021, podem assenyalar, almenys, un parell d’anomalies pluviomètriques clares: l’una, positiva, abraça el període de catorze anys 1959-1972; l’altra, negativa, va prolongar-se, grosso modo, del 2004 al 2013.

En l’article que oferim a continuació explicarem com es posaren de manifest aquestes dues anomalies, a partir de l’exposició de valors de la precipitació anuals i estacionals (cadascun dels anys considerats en la sèrie pluviomètrica de la central de FEDA comprèn el període que va del gener al novembre més el desembre de l’any precedent: i hem decidit d’iniciar l’any al desembre a fi que l’estació hivernal, que arrenca, per convenció climatològica internacional, al desembre, no quedi tallada).

La precipitació mitjana anual de la central de FEDA en el període 1959-1972 assolí un valor de 1.038 mil·límetres, i superà les mitjanes, també anuals, dels períodes 1929-1958 i 1973-2021 en un 23,2 i un 27,0%, respectivament. A més, el període 1959-1972 inclogué els dos anys amb més precipitació de tota la sèrie històrica de la central, 1960 i 1963, amb 1.406 i 1.283 mm totalitzats, respectivament. Per altra part, durant aquesta anomalia positiva, tan sols l’any 1970 totalitzà unes precipitacions inferiors a les mitjanes de 1929-1958 i de 1973-2021 i, tot i així, per la quantitat assolida als dotze mesos, de 806 mm, no s’allunyà pràcticament dels valors mitjans d’aquests dos darrers períodes.

Si adoptem un enfocament estacional, de manera que la primavera sigui l’estació formada pel trimestre març-abril-maig, l’estiu la constituïda pel trimestre juny-juliol-agost, la tardor la composta per setembre-octubre-novembre i l’hivern la que formen desembre-gener-febrer, la precipitació mitjana registrada en el període 1959-1972 fou, a totes les quatre estacions, superior a les mitjanes estacionals de 1929-1958 i 1973-2021. A la primavera, fou superior en un 14,4 i un 16,5% a les primaverals de 1929-1958 i 1973-2021, respectivament. A l’estiu, superior en un 7,1 i en un 29,5%. A la tardor, superior en un 41,2 i en un 29,0%. I, a l’hivern, superior en un 42,0 i en un 34,9%.

Aquest període 1959-1972, d’unes precipitacions clarament superiors a les normals, coincidí amb el que hom anomena una fase negativa de l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord o NAO (North Atlantic Oscillation), en què l’anticicló de les Açores es debilita i la depressió d’Islàndia s’omple, fins al punt que pot arribar a formar-se una borrasca entre l’arxipèlag de les Açores i la península Ibèrica o a l’àrea del golf de Cadis, mentre que Islàndia registra, amb aquest patró negatiu de la NAO, uns valors relativament alts de la pressió atmosfèrica. Quan això té lloc, el quadrant sud-occidental de la península Ibèrica sol rebre precipitacions generoses, fins i tot abundants, mentre que Islàndia i el nord d’Europa experimenten una reducció en les quantitats pluviomètriques.

En correspondència amb unes precipitacions copioses al Pirineu andorrà durant aquesta fase negativa de l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord, tenim, durant el període suara esmentat, nombrosos episodis de pluges abundants a la porció sud-oest i a la part central de l’espai peninsular ibèric, així com també a la conca de l’Ebre, provocades per temporals de caràcter atlàntic que anaven associats a depressions molt properes a la península. Així, fou recordat, per exemple, el temporal del gener i febrer de 1960, que es mantingué durant una quarantena de dies, amb breus interrupcions, i que ocasionà inundacions importants a les conques del Duero, Guadiana, Guadalquivir i Ebre. Igualment, destacà el de l’octubre de 1960, quan la trajectòria d’una depressió profunda que creuà la península produí inundacions a Andalusia; el del desembre de 1960, que motivà el desbordament dels rius Duero i Ebre; el del novembre de 1961, catastròfic per a la ciutat de Sevilla; o el del gener de 1970, en què moltes estacions de les conques del Duero, Tajo i Guadalquivir bateren els rècords pel que fa a les quantitats mensuals de precipitació del que es portava de segle XX. Comentarem, també, que la localitat de Grazalema, a l’Andalusia occidental i un dels llocs més regats de la península, registrà l’any 1963 (del gener al desembre) la precipitació anual rècord de tota la seva sèrie pluviomètrica, amb 4.343 mm.

Com a anècdota, assenyalarem que la dècada dels 60 estigué presidida a Andorra per un seguit de novembres un bon nombre dels quals foren força o molt plujosos, amb unes quantitats de precipitació netament superiors a les normals del mes. Per aquest motiu, podem, per exemple, qualificar aquesta dècada amb l’apel·latiu de la dècada dels novembres molls o dels novembres passats per aigua.

Pel que fa a l’anomalia pluviomètrica negativa que, aproximadament, va afectar el Pirineu andorrà del 2004 al 2013, la central de FEDA enregistrà, en aquest període, una mitjana anual de la precipitació de tan sols 672 mm, inferior en un 21,4% a la mitjana del trentenni 1974-2003 i en un 23,7% a la del període 1929-2003.

Aquesta desviació negativa, que es veié esquitxada tan sols per una petita pausa, el 2008, en què la precipitació total anual resultà més generosa, inclogué, a més, els dos anys més secs de tota la sèrie històrica, el 2006 i el 2007, amb només 547 i 455 mm totalitzats a la central, respectivament. Per altra part, l’escassetat de precipitacions viscuda al Pirineu andorrà durant el 2007 i l’hivern del 2008 s’inscrigué en un episodi de sequera accentuada a gran part de Catalunya.

Amb el canvi climàtic, es preveu que les seqüències seques, amb un dèficit de precipitacions, siguin més freqüents a la península Ibèrica les properes dècades. En el cas d’Andorra, és molt possible que episodis com el del període 2004-2013 suara esmentat representin un fet relativament habitual, de manera que, junt amb l’increment de la temperatura, contribuiran a dibuixar un país més eixut.

* Joan Estrada, Geògraf i climatòleg