Vassili Grossman: la batalla de Stalingrad

La literatura russa és inexhaurible. Qui havia de preveure que aquell jueu-rus malalt de tuberculosi enviat pel periòdic Estrella Roja (òrgan oficial de l’exèrcit soviètic) com a corresponsal de guerra al front de Stalingrad havia d’escriure una crònica d’aquells terribles esdeveniments de tan alta qualitat que és comparable als cims literaris de Guerra i pau i Doctor Jivago! Estem parlant, és clar, de Vassili Grossman i la seva emocionant novel·la basada en fets reals Vida i destí. Tolstoi amb Guerra i pau retratà magistralment la societat russa durant la invasió napoleònica; el mateix feu Pasternak amb la seva obra gegantina Doctor Jivago sobre la Gran Guerra i la Revolució Russa, i amb semblant grandiositat Grossman ens descriu la pugna sagnant, el pols extrem de la batalla de Stalingrad, que amb la derrota dels exèrcits de Von Paulus obrí la porta a la victòria aliada a la II Guerra Mundial.

Tres proves sobrehumanes en 150 anys per al sofert i humiliat poble rus, que han sabut pintar per a la posteritat tres escriptors de dimensió homèrica.

Vida i destí commou i pertorba el lector. És un exercici de gran altura èpica i lírica alhora. L’autor fixa la mirada en la vida íntima dels protagonistes: és una novel·la de guerra, sí, però al mateix temps una novel·la d’amor, una novel·la política, el retrat brillant d’una humanitat que batega i lluita per sobreviure sotmesa a convulsions d’una infinita duresa. En l’obra també es posa de manifest l’enrunament moral i ideològic del règim estalinista.

Vassili Grossman (Berdítxiv, 1905-Moscou, 1964) fou escriptor i periodista. Va rebre formació com a enginyer químic, però la seva autèntica vocació va ser la literatura. A més de corresponsal de guerra a Stalingrad, va cobrir de primera mà les batalles cruentes de Moscou, Kursk i Berlín. El seu testimoni sobre els camps d’extermini nazis, escrit després de l’alliberament de Treblinka, fou utilitzat com a prova en els judicis de Nuremberg. Després de la II Guerra Mundial la seva fe en l’Estat soviètic va ser sacsejada pel gir antisemita del règim de Stalin. Mai va ser arrestat personalment, però les seves tres obres fonamentals: Vida i destí, Per una causa justa i Tot flueix foren censurades durant el període de Khrusxov com a antisoviètiques. Mikhaïl Súslov, membre del comitè central, li va escriure que Vida i destí no podria ser publicada en 200 o 300 anys. Però el manuscrit sortí clandestinament de Rússia i fou publicat a Suïssa el 1980. Més tard, el 1988, la glàsnost de Gorbatxov permeté la publicació a la seva pàtria. Fou admirat per Gorki, Babel i Bulgàkov, entre altres.

Alguns botons de mostra de Vida i destí poden servir per il·lustrar la riquesa del seu geni:

–“Els camps de concentració es van convertir en les ciutats de la Nova Europa. Creixien i s’estenien amb el seu propi traçat, els seus carrers, places, hospitals, mercats, crematoris i estadis.”

–(Ikònikov a Mostovskói): “El món no s’ha elevat per damunt de la veritat suprema que va formular un cristià en la Síria del segle VI: ‘Condemna el pecat i perdona el pecador’.”

–(El general Tkachenko): “Després va adreçar-se a Krilov: ‘Tot està al revés, camarada general: el foc flueix com aigua i el Volga està cobert de flames’.”

–“Hi ha l’home, però el seu temps s’ha fos... On és el temps? L’home encara pensa, respira i plora, però el seu temps, el temps que li pertanyia a ell i només a ell, ha desaparegut. Però ell roman. No hi ha destí més dur que sentir que un no pertany al seu temps.”

–“Però, ni tan sols el vehement desig d’una mare era suficient per a contenir multituds ingents de persones, carreteres i ciutats, mars, la mateixa terra, i impedir que prosseguissin la seva frenètica activitat malgrat la mort de Tòlia.”

–“Es recordava d’haver llegit alguna vegada en un escrit de Kuprin, o en alguna novel·la estrangera, que l’amor s’assembla al carbó: quan està candent, crema; quan està fred, embruta.”

–“Kòtikov era incolor; tot el que tenia a veure amb ell –els seus ulls, els seus llavis, fins i tot la veu– no tenia color. L’absència de color era tan pronunciada que es convertia en un color inoblidable.”

–“L’amistat a vegades és egoista, altres està marcada per l’esperit de sacrifici; però l’estrany és que l’egoisme de l’amistat aporta un benefici desinteressat a aquell del que s’és amic, mentre que el sacrifici de l’amistat és essencialment egoista.”

–“Liss (cap de les SS) a Mostovskói, al camp de concentració: ‘Vostès creuen que ens odien, però és només una aparença: s’odien a vostès mateixos en nosaltres. Terrible, no és cert? Em comprèn?’”

–“El misteri dels misteris de la guerra, el seu caràcter tràgic, consistia en el dret que tenia un home d’enviar a la mort un altre home.”

–“Un corb amb un gran cap s’havia posat sobre un bloc de gel i estava absort en les seves reflexions [el Volga].”

–“Sol passar que una cançó infantil faci plorar un ancià. Però no és per la cançó pel que plora l’ancià; aquesta és només la clau que obre la seva ànima.”

–“La fam, com l’aigua, està lligada d’una manera contínua i natural a la vida. Com l’aigua, té el poder de destruir el cos, arruïnar i mutilar l’ànima, anihilar milions de vides.”

–“Ni la desesperació ni l’astorament han aconseguit fer comprendre que el moviment en espiral de la humanitat, encara que allargui els seus girs, manté un eix invariable.”

–“Saps, Mila –va respondre Ievguenia Nikolàievna–, Matisse va dir: ‘Quan empro el color verd no significa que vulgui pintar herba. Si prenc el blau, no vol dir que pintaré el cel.’ La pintura expressa l’estat interior del pintor. I encara que Shtrum només volia dir coses agradables a Zhenia, no es va poder contenir i va dir amb aire burlesc: «Yeckermann escrigué: ‘Si Goethe hagués creat el món hauria fet, tal con Déu, l’herba verda i el cel blau.’»”

–“Des de la part alta de Stalingrad semblava que la gent que travessava el Volga sorgís de la boira de l’estepa, esculpida en glaç i vent.”

–“Cada època té una ciutat que la representa en el món, una ciutat que encarna la seva voluntat i la seva ànima. Durant alguns mesos de la II Guerra Mundial aquesta ciutat fou Stalingrad. Però quan milers de persones irromperen en la ciutat des de l’estepa per omplir carrers buits i van encendre’s els primers motors de cotxe, la ciutat que havia sigut capital del món durant la guerra va deixar d’existir.”

–“De la guerra havia sorgit la pau, una pau pobre, miserable, tan àrdua com la guerra.”

Vida i destí, de Vassili Grossman, una obra enlluernadora i lúcida sobre els desitjos, les pors, les mesquineses dels humans, però també sobre el seu valor inaudit davant els corrents tràgics de la història.

* Joan Ganyet i Solé, arquitecte