En record de la Mancomunitat de Catalunya

Antoni Maura i Montaner (Palma de Mallorca 1853-1925), president cinc cops del consell de ministres d’Espanya. L’any 1903 és nomenat president del consell de ministres i el seu programa tractava de la reforma la política espanyola contra els abusos de l’oligarquia i el caciquisme. També va tractar de sufocar les revoltes de Cuba i Puerto Rico redactant una projecte d’autonomia. El 1902 no va intervenir en les eleccions, seguint el projecte de sanejament de la política espanyola.

L’any 1904 va ser víctima d’un atemptat per apunyalament del qual va sortir il·lès. El març del 1909 s’origina pel conflicte amb el Marroc la Setmana Tràgica, en què s’obligava els reservistes de l’exèrcit espanyol a embarcar cap al protectorat des de Barcelona, negant-se els soldats davant dels esdeveniments del barranc del Llop, on hi va haver una gran mortaldat de soldats i, a més, a defensar interessos particulars dels oligarques. Els revoltats es van manifestar en contra de l’embarcament, cremant esglésies i muntant barricades per tota la ciutat. Això va fer caure el polític mallorquí i la seva destitució per part del rei Alfons XIII. El va substituir José Canalejas, que va introduir reformes a les administracions.

L’any 1915, Enric Prat de la Riba, natural de Castellterçol i president de la Diputació de Barcelona, presenta i s’aprova un projecte de creació d’un organisme comú de les quatre diputacions catalanes, que ell mateix escriu, anomenat Mancomunitat. El presenten al president del govern Canalejas, que el veu amb simpatia, i el 1912 l’aproven les Corts, deixant molt clar que no es tractava d’un moviment separatista. Per Canalejas servia per a la descentralització i potenciaria la participació ciutadana. Era aprovat pel Congrés el 17 d’octubre del 1912, si bé el Senat hi va votar en contra al·legant el diputat liberal Eugenio Montero Ríos que era contrari als sagrats interessos de la pàtria. Un fet inesperat (l’assassinat de José Canalejas) va retardar la discussió del Senat set mesos, per obra del successor liberal Álvaro Figueroa, comte de Romanones, fins que el 10 de juny del 1913 es va aprovar. El nou president del Congrés, Eduardo Dato, per evitar les revoltes dels insatisfets catalans va aconseguir que el grup conservador aprovés la nova llei de la Mancomunitat. El rei Alfons XIII en contrapartida va proposar construir la Mancomunitat sense Tarragona i substituir-la per Osca (!).

Finalment, el 26 de març del 1914 es va aprovar definitivament la unió administrativa de les quatre diputacions provincials de Catalunya perquè homes de distinta ideologia treballessin plegats amb el fi del benestar comú de Catalunya. Enric Prat de la Riba va ser elegit president del nou organisme català, al Palau de la Generalitat, per 80 vots a favor i cap en contra.

La llarga gestació de la Mancomunitat va començar per augmentar les comunicacions amb ferrocarrils i línies telefòniques, carreteres i abordar l’analfabetisme espanyol impulsant la formació de funcionaris municipals i especialment protegir i difondre la cultura començant per la educació infantil. Així, la Mancomunitat va crear l’Institut d’Estudis Catalans i una àmplia xarxa de biblioteques, i va promocionar la llengua catalana i la cultura. Va crear el consell de pedagogia i aquest va promocionar multitud d’escoles, com ara la d’art dramàtic, l’escola normal de mestres, l’escola de belles arts, d’estudis comercials, d’infermeres, d’agricultura, d’arts i oficis, l’escola industrial del carrer d’Urgell de Barcelona, la d’administracions publiques, l’elemental del treball, on s’ense­nyaven oficis als joves que no en tenien, l’escola d’estiu, etcètera. Les biblioteques també tenien la missió de difondre la cultura cap a la modernitat, organitzant cursos i conferències dels millors pensadors del moment, com Rosa Sensat, Maria Montessori, que impartia les idees d’una educació dels sentits, l’observació de les coses, la música i l’educació física, Eugeni d’Ors, el físic Albert Einstein, que explicà la seva teoria de la relativitat, i molts altres.

En pocs anys, malgrat la mort del fundador, Prat de la Riba, l’obra va ser continuada per Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), nascut a Mataró, segon president de la Mancomunitat, arquitecte i a la vegada científic físic, matemàtic i historiador, que seguí la mateixa política afegint a la llista l’escola professional de la dona, l’escola de cuina, de teixits a mà, de tall i confecció, una xarxa d’ateneus per tot el país, conferències sobre l’amor lliure, higiene, maternitat, sexualitat, etcètera, però tot es va acabar de cop. El rei Alfons XIII es retira i posa el país a les mans del militar general Primo de Ribera, el govern de la nació que va iniciar una forta dictadura prohibint i desfent tota l’obra de la Mancomunitat. Era com tornar 100 anys enrere.

Per fortuna per a la cultura catalana i espanyola, la Segona República pren el relleu i es refan algunes de les seves obres mencionades que actualment encara treballen.