Joana la Boja

Personatge històric maltractat i calumniat durant segles i traït pels que més estimava, el marit, son pare i els dos fills. Tractarem de desentranyar la veritat d’aquestes calúmnies i qui hi ha al darrere.

Els Reis Catòlics, Ferran I d’Aragó i Isabel I de Castella, seguint el corrent del moment històric, utilitzaven els fills per crear aliances polítiques i enfortir la influència espanyola a Europa. La filla gran, la infanta Isabel, estava destinada a ocupar el tron portuguès. Catalina, la més petita, tenia assignat el d’Anglaterra. A l’infant reial i successor de la casa espanyola, don Joan, el van prometre a Margarida, filla de l’emperador Maximilià (imperi sacre romanogermànic) i la germana d’en Joan o segona filla dels Reis Catòlics, Joana, la van prometre amb l’únic fill de Maximilià, Felip I, anomenat el Formós.

Per estalviar i augmentar la influència dels dos darrers casaments els pares van acordar no donar dots. En contrapartida l’emperador va estipular una cort per a Margarida de setanta dames d’honor igual que a Joana. Ella tenia setze anys quan la van casar amb Felip el Formós (també Felip I de Castella, de divuit anys) i no s’havien vist mai.

La reina Isabel, mare de Joana i assessora de la jove, va cuidar de la seva preparació. Parlava perfectament francès i llatí, el primer idioma diplomàtic llavors, i tocava varis instrument musicals. La va educar en l’obediència i lleialtat total i per sempre als seus pares, els Reis Catòlics.

El pla acordat era de traslladar Joana amb una gran flota fins als Països Baixos, i allí recollir Margarida (filla de Maximilià) i portar-la a Castella. La flota de 120 vaixells va sortir del port de Laredo amb un exèrcit de 15.000 homes per si calia defensar-se d’un possible atac francès. També era necessari demostrar el gran poder dels espanyols, aleshores dominadors de tota la península per la unió de Castella i Aragó.

Els joves es van enamorar d’entrada tan intensament que Felip (18 anys) no va aguantar fins al dia del casament, sinó que el mateix dia de la trobada van cercar un capellà perquè els casés per poder gaudir de la nit de noces. La parella reial era feliç com mai, especialment Joana. Després van recórrer els dos regnes, holandesos i castellans, rebuts a tot arreu amb festes i simpaties sense igual. Joana va trobar els costums holandesos molt diferents als castellans però va fer un esforç d’aclimatació.

El rei Lluís XII de França ambicionava el regne de Nàpols, igual que Ferran el Catòlic, i tots dos eren a punt de lliurar una guerra d’ambicions. Els dos sogres, Maximilià d’Alemanya i Ferran el Catòlic, estaven d’acord a fer la guerra a França, però tothom els va aconsellar de mantenir la pau per la situació financera. La nova situació va ensenyar al jove matrimoni que no tots els desitjos són possibles, contrariant els monarques Maximilià i Ferran.

Ja al palau neix el seu fill, a qui bategen com Carles, igual que l’avi d’en Felip, Carles el Temerari, darrer duc de Borgonya. Poc després un emissari anuncià que l’infant Miquel de Portugal, el seu nebot –o sigui fill d’una germana de Joana–, havia mort. El nou infant Carles I d’Espanya seria, per tant, l’hereu dels regnes de Borgonya i Àustria i de Castellà i Aragó, i de les possessions d’Amèrica i Nàpols: el rei als dominis del qual no es ponia mai el sol.

Joana era molt feliç fins que al final de l’embaràs del segon fill, Felip II, va començar a tenir un estat depressiu preocupant. No sortia de l’habitació. Deia que enyorava el marit. Al final es va assabentar que Felip tenia diverses amants i que una en particular, una formosa flamenca, el portava de cap. Al mateix temps d’aquest afer, la reina Isabel la Catòlica es trobava moribunda al castell de la Mota (Medina del Campo).

El matrimoni dels anomenats Reis Catòlics tenia per lema el dístic Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando, indicatiu del sistema de govern, amb igualtat de poders. Castella tenia en realitat més poder, ja que posseïa un important exèrcit pels majors ingressos en relació amb l’Aragó. Isabel, malgrat el lema esmentat, portava el regne personalment i amb mà ferma. Ferran, en canvi, tenia molta mes ambició de poder tal com va apuntar Nicolau Maquiavel al llibret El Príncep, escrit segons els models de Fer­ran el Catòlic i Cèsar Borja, grans polítics, ambiciosos fent maniobres i despietats per sobre de tot, i dedicat a Lorenzo di Medici.

Aviat Joana s’assabentà que el seu marit continuava amb amants i va desenvolupar una important gelosia quan el príncep no era al seu costat, sinó a Flandes. La reina Isabel patia d’un edema generalitzat, possible per insuficiència cardíaca o renal, i va morir al castell de la Mota a Medina del Campo. Poc abans d’expirar va deixar escrit al seu testament que llegava el seu regne de Castella a la seva filla Joana i si aquesta no estava o no podia regnar deixava el seu marit, el rei Ferran, com a regent.

El rei Ferran sabia que Felip no pensava tornar a Espanya, ja que necessitava l’exèrcit de Castella per dominar Nàpols sobre el rei francès i intentava que Joana estigués contenta fent tornar Felip, però ni les negociacions amb aquest ni les promeses directes a Joana del seu marit van aconseguir l’objectiu de retornar la felicitat a Joana. Finalment va tornar de Flandes, però ni això la va treure de l’estat depressiu. Va tornar a Espanya just quan Isabel, sa mare, agonitzava. Ni la mort d’Isabel ni res la van poder curar de la melancolia. L’única persona en qui va confiar va ser l’arquebisbe de Toledo, Jiménez de Cisneros, cap de la Inquisició, que va intentar sense èxit curar-la amb un exorcisme.

Joana no entenia per què estava tancada al castell de Tordesillas per ordre del rei Ferran. Ella era la reina de Castella. No la deixaven sortir ni per escoltar missa a l’edifici del davant. Li van posar servents a la porta de l’habitació i a dins. Era una verdadera presonera. Aquesta situació li va provocar un estat de melancolia i ni es canviava de roba ni menjava. Tenia atacs de ràbia i plorava. Ningú no la consolava. Son pare deia a tot arreu que era una dement. En realitat Ferran tenia por que Joana exercís de reina i li prengués poder per passar-lo al seu marit, Felip. Joana reclamava la presència de Felip I, que finalment va tornar de Flandes amb tota una cort de flamencs amb els quals es repartia els diners i llocs d’influència. Al costat del seu marit, tots els símptomes de melancolia van desaparèixer.

L’arxiduc de Castella, Felip I, després d’un partit de pilota, va caure malalt amb unes febres que no va superar i va morir. Tot seguit, Joana es va convertir en una vídua apassionada i trista. Volia enterrar Felip a Granada i va decidir traslladar-lo amb una comitiva fúnebre nocturna per evitar la calor. Duran el trasllat parava, li destapava els peus, els besava i tornava a la marxa. El rei Ferran deia a tothom que la seva filla estava trastornada per la mort del seu marit. No obstant això, va ordenat a dos nobles incondicionals que no sortís per a res del castell de Tordesillas i no es comuniqués amb l’exterior. Era una verdadera presonera. Els carcellers eren el marquès de Dènia i l’aragonès Luis Ferrer, ambaixador de Fer­ran, que compliren estrictament les ordres del rei.

Tampoc tenia l’ocasió de veure el carrer a través d’un finestra, ja que cridava als que passaven i els demanava ajut. Dènia va fer tancar i tapar les finestres. Tampoc li van deixar dames de companyia, ja que quan es feien una mica amigues les canviaven per altres de noves i desconegudes. Tenia de tant en tant atacs de nervis amb crits, deixava de menjar i no dormia. No s’explicava que sent la reina de Castella tingués aquell tracte tan inhumà.

Quan Ferran I necessitava la signatura de qualsevol document la visitava. Ella era molt feliç amb el contacte patern. No estava mai d’acord, però, a transferir al seu pare el poder dels regnes de Castella. El seu fill Carles I era a Flandes, on el seu pare el va portar per educar-lo, i no la veia quasi mai. Es va traslladar a un poblet prop de Burgos, Arcos, una plaça forta on gaudia de dos dels seus fills nascuts a Espanya: Ferran i Catalina. Durant nou mesos Joana era feliç i ningú parlava de la seva bogeria. Estava contenta amb els dos nens.

Ferran desitjava un nou hereu, fill de la seva nova esposa, Germana de Foix. Com que no hi havia manera, Germana va usar pocions de suposats efectes de procreació o afrodisíacs. El resultat va ser que Ferran es va posar molt malalt, va perdre l’habitual vigor i va morir el 23 de febrer del 1516 a Tordesillas.

Tothom es va adonar mentrestant del tracte rebut per Joana fins a l’extrem que el capità de la guàrdia i el corregidor de Tordesillas van expulsar Luis Ferrer del Palau. El cardenal Cisneros, que era llavors el nou regent de Castella, posat per Ferran, va enviar el bisbe de Màlaga a posar ordre a la casa de la reina. Van acomiadar tots els servents posats per Dènia i van destinar el metge doctor Soto i el confessor Joan d’Àvila a cuidar la reina. Ningú va gosar dir que Joana era una dement. El seu comportament es va normalitzar a l’acte. Qui no hauria reaccionat com Joana després de 65 anys presonera sent reina legítima de Castella?

La mort de Ferran el Catòlic va normalitzar les coses. Restava nomenar el fill de Joana, Carles I, rei d’Espanya, ajuntant Castella i l’Aragó. El següent problema fou que Carles va prendre possessió del regne heretat en morir son avi Maximilià. Va heretar, així, l’imperi romanogermànic, sent nomenat emperador. Necessitava diners per sufragar les despeses alemanyes i va ordenar apujar els impostos espanyols. Això va provocar malestar a la península i l’anomenada revolta dels comuners de Castella. L’encapçalaven tres patriotes que es queixaven que els principals càrrecs estiguessin en mans dels flamencs designats per Felip I. Les tropes reials de cavalleria van guanyar els comuners Joan de Padilla, Joan Bravo i Francesc Maldonado al poble de Villalar, on els van capturar presoners. Després d’un judici sumaríssim per rebel·lió, els van condemnar a mort i van ser decapitats l’endemà de la batalla.

Joana va morir als 76 anys després de 46 anys de presó a Tordesillas. Les restes mortals són a la capella reial de la catedral de Granada, juntament amb els pares i el marit, Felip I el Formós.

Alguns historiadors opinen que Joana I de Castella sofria una esquizofrènia amb forma depressiva. Però el més estrany és que un dia es mostrava normal i l’altre trista. Empresonada injustament durant 46 anys tenia motius de sobres.

Tots els que la van tractar en aquella època la trobaven normal, amb opinions intel·ligents i cap ombra d’estat maníac depressiu i una empatia cap als seus súbdits de Castella.

Els condemnats actualment amb llargues penes de privació de llibertat també tenen trastorns psíquics semblants. El llarg temps a la presó a Tordesillas és capaç de desequilibrar qualsevol i més sentint-se innocent del càstig imposat.

Caldria treure de la història el sobrenom de Joana la Boja, boja d’amor, com es coneix a tot arreu, i tractar-la simplement de Joana I reina de Castella.