La tribuna
La pedagogia de Velles Cases Andorranes
Darrere del nom de l’entitat hi ha un corpus de sensibilitat envers el patrimoni
Ens plau observar riallera i entusiasmada la renovellada junta de Velles Cases Andorranes. Fa molt goig veure com l’interès i la voluntat va filant, sense parar, com la balanguera, en pro de la cultura andorrana. Velles Cases Andorranes és una realitat i alhora un miracle esdevingut l’any 1984, quan la primera junta i colla de socis van començar a rutllar. D’aquelles beceroles inicials a Encamp, on encara rau la seu de Velles Cases Andorranes, s’han anat instruint i formant –com si fossin alumnes d’una escola– arreu del país. En aquestes gairebé quatre dècades, ha passat al davant un bon grapat de gent amb sensibilitat i capacitat d’observació i sobretot fent-se garants i portaveus dels postulats expressats en els estatuts de l’associació, tota una declaració d’intencions a favor del patrimoni cultural andorrà plenament vigent i, encara més, necessàriament vigent davant la voracitat implacable i a vegades cega que, per carrers i places, engoleix passat i desmunta llegats tal volta seculars. És molt alliçonador llegir els objectius articles fundacionals de Velles Cases Andorranes per poder advertir el cap clar i ben moblat dels que ho van iniciar i dels qui continuen fidels a la comesa de salvaguarda. Verbs com afavorir, desvetllar, atreure, fomentar, cooperar, estimular, contactar, organitzar, considerar, són expressats en positiu per exposar els nobles interessos i les bones voluntats. Resen els primers articles: “Afavorir la salvaguarda del patrimoni cultural i natural, desvetllar l’interès del poble andorrà per aquest patrimoni artístic, arquitectònic i natural. Atreure l’atenció dels poders públics sobre els perills que amenacen aquests tresors irreemplaçables i demanar la realització de les accions adients per la seva salvaguarda. Fomentar una arquitectura i un urbanisme integrats i de qualitat, així com una millora de l’entorn urbà i rural. Cooperar amb les autoritats i les organitzacions encarregades o interessades en aquestes qüestions. Estimular l’interès per aquests problemes mitjançant manifestacions públiques, tal com: xerrades, reunions, visites, projeccions, exposicions, etc. Entrar en contacte amb les associacions de salvaguarda dels altres països, per ajudar a la creació d’un corrent turístic específic i de qualitat. Organitzar visites de cases o edificis que gaudeixin d’un estil arquitectònic particular o remarcable. I d’altra part, prendre en consideració i fer ressaltar l’interès de certes cases per llur antiguitat, o pel fet d’haver estat testimonis d’esdeveniments històrics o altres.” Així és que darrere el nom de Velles Cases Andorranes hi ha tot un corpus de sensibilitat envers el patrimoni que engloba fet i dit el batec històric de les generacions passades i presents i també la pulsió natural, la del bressol de la natura. Ho remarquen perquè potser algun cop la denominació Velles Cases Andorranes ens ha fet pensar en les cases de més solera escampades per totes les parròquies, impressió a totes voltes esbiaixada, que ens pot distreure o fer ocultar els propòsits d’àmbit general acabats d’exposar.
La funció social de Velles Cases Andorranes és altament beneficiosa i Andorra en conjunt de tant en tant n’hauria de prendre, com si fos un xarop salutífer, una cullerada. Per exemple, la junta sortint, encapçalada per Claude Benet, es va embarcar en la restauració del Fargo, una iniciativa lloable de conservació i restauració d’un vehicle que a la seva època permetia l’anar i venir, el batec diari de les relacions socials, com encara fan avui en dia els clípols. És a dir, un símbol real i si voleu, entranyable, que com tots els símbols ens fan notar els sentiments a flor de pell i que hauria acabat rovellat del tot i colgat pel silenci del temps. Amb la seva restauració i salvaguarda, escoltem del Fargo un missatge, no pas silenci, com també escoltem de la Farga Rossell, a cada cop de martinet, un missatge que ens diu coses de l’antigor, que ens explica com eren i feien aquelles generacions que van conformar el país. Missatge instructiu i a la vegada advertiment. I això ens pot fer entendre que tant el Fargo com la Farga mereixen, per la seva singularitat tipus, o primigènia, que no caiguin en l’oblit.
Són dos conceptes diferents de patrimoni cultural, com també ho són, de diferents, per exemple, una creu processional de plata i un estripagecs (com indicava fa pocs dies a la ràdio el president entrant, Robert Lizarte); o el més ornat capitell romànic comparat amb una simple però enginyosa pedra de molí; o la talla d’una majestat també romànica vora per vora dels barrillons de fusta o de ferro d’una barana balconera, i aquesta mateixa vistosa barana al costat d’un humil escambell de munyir arraconat a la cort. Posats aquests elements un al costat de l’altre, sabrem que el preu venal d’un sol joiell patrimonial supera amb escreix els de la resta junts, però el valor, el valor real com a patrimoni, és parió, d’igual a igual a tots. Aquesta és la pedagogia emanada de Velles Cases Andorranes. Tenir-la ben present, fer-la visible, compartir-la, entendre la funció social del seu i el sentit pedagògic inherent, és una eina de vital importància per la salvaguarda d’aquelles coses amb vincles a les feines i a la vida que no parlen, però que des del seu silenci tantes coses ens diuen, ens acosten, ens fan arribar, ens fan notar.