Dia internacional dels infants del carrer

Avui es commemora el Dia internacional dels nens del carrer com una manera de denunciar la situació que enfronten milions d’infants a tot el món en què es vulneren tots els seus drets.

Cada any, organitzacions i individus de tot el món celebren aquest dia reconeixent la humanitat, la dignitat i el desafiament dels nens i nenes connectats al carrer enfront les dificultats inimaginables que han de superar diàriament.

Segons els informes del Fons de les Nacions Unides per a la Infància, hi han prop de 150 milions de nenes i nens abandonats a tot el món, dels quals més de 60 milions pertanyen a Amèrica Llatina.

La discriminació, la falta d’accés a la justícia, la manca d’identitat, reconeixement, manca d’oportunitats, contribueixen a una situació en la qual un nen treballa o viu al carrer. Les raons de la seva vinculació amb el carrer variaran d’un país a un altre, d’una ciutat a una altra i d’una situació a una altra.

Multitud de factors condueixen a un augment en el nombre de menors del carrer en una àrea determinada. La pobresa, els conflictes, els desastres naturals, els desplaçaments, la ruptura amb la família, la violència i l’abandonament en són alguns exemples.

Els maltractaments físics i psicològics, abusos sexuals comesos per adults i la falta d’atenció mèdica davant malalties greus semblen ser les principals causes que expliquen tal nivell de mortalitat als carrers.

Veritablement és molt dolorós veure com viuen aquests infants, com són repudiats per la societat, la manera de guanyar-se la vida, com subsisteixen al fred, la gana, la solitud, la violència, com, extremament bruts i desnodrits, s’enganxen a la cola des de ben petits i la gran majoria necessita robar, mendicar o prostituir-se per passar un dia més. Vides desemparades que passen inadvertides.

Els carrers del centre de les ciutats són l’escenari on, dia a dia, petits éssers indefensos, confosos i endormiscats pels inhalants passegen entre els que van i venen. Ningú es deté a observar-los, a preguntar-los quants dies fa que no mengen o per què ploren. Ningú perd el temps amb ells. Milions de nens i nenes omplen places, rotondes, semàfors envoltats de fum i contaminació, amb l’esperança que algú els vegi i els doni una oportunitat per canviar de vida.

Són nens abandonats pels seus pares, la seva família, el govern i la societat, ningú se n’ocupa. Els veiem pels carrers i som indiferents, més aviat molesta la seva presència. Menors ferits per l’abandó es troben exposats al pitjor i constitueixen probablement la part més vulnerable de la societat.

Per a moltes persones els nens del carrer passen inadvertits i per a unes altres són motiu de temor. No falta qui els veu com a objecte per donar regna solta als seus més baixos instints.

La societat hauria de demandar per a aquests nens el mateix que qualsevol demandaria per als seus fills i el que fa en realitat és observar de lluny la seva degradació. Aquests menors importen molt poc quan el que busquen desesperadament és que algú els estimi. És un drama alarmant amb conseqüències psicològiques molt greus.

El 80% consumeix droga regularment, moltes vegades per matar la gana. L’activitat sexual comença a edats primerenques, els embarassos en preadolescents són molt freqüents i precoços a causa de la seva alta promiscuïtat. Les malalties venèries són un plus que contribueix a reduir la seva esperança de vida. Molts han aparegut morts davant la indiferència de la societat.

La necessitat els fa privar-se de les satisfaccions més elementals com la de tenir una família, una llar, protecció i benestar, anar a l’escola, jugar... No, aquests nens no tenen infantesa. Nens i nenes que han estat explotats, maltractats o dels quals s’ha abusat trepitjant d’aquesta manera tota la seva dignitat, indefensos davant la tan esmentada Declaració Universal dels Drets de l’Infant.

Aproximadament un 30% o 40% té paràsits intestinals i greus infeccions a la pell per manca d’higiene. A més, pateixen pneumònia, tuberculosi, sarna, sense comptar tot un seguit de malalties de transmissió sexual, sífilis, gonorrea, fongs, herpes, hepatitis, sida... especialment entre les nenes.

En resum, la gana, la pobresa i el maltractament en les seves llars els porten al carrer, on troben el mateix del que fugen, però amb l’excepció que a fora existeixen substàncies que mitiguen aquests mals i altres petits que comparteixen mateixa desgràcia.

Tot i que existeixen milers d’organitzacions dedicades als nens i nenes del carrer, en moltes ocasions predomina una labor massa assistencialista-paternalista, on la coordinació i continuïtat han estat insuficients, atorgant prestacions sense preparar els infants per a la seva reinserció familiar i sociolaboral, donant com a resultat, més que l’objectiu de reinserir-los, arrelar-los encara més als carrers, ja que aquests menors acaben servint-se dels programes assistencials com un mitjà més per obtenir recursos per sobreviure.

Hem de tractar d’establir vincles amb la seva família i comunitat, perquè en certa manera en són part, i no condemnar-los a un destí que segurament no van triar.

L’objectiu últim de l’acció social en aquesta problemàtica és ser capaços de reinserir aquests infants i joves, ja sigui en el seu entorn familiar més proper o directament en la societat.

Tant el govern com la societat civil en el seu conjunt han de prendre consciència del valor d’aquests menors i la contribució que cadascun de nosaltres pugui fer per millorar aquesta situació.

Sempre se sent més alleujament en no admetre que tots tenim una mica de responsabilitat en això. “Jo ajudo a casa i el que passa a fora no va amb mi.” Si, és una altra manera de rentar la consciència i dormir millor. A molts els funciona. A d’altres, no.

I és precisament l’altra part de la societat la que s’informa, es fa càrrec, se sensibilitza i decideix col·laborar amb els seus recursos de forma desinteressada, ja sigui en forma de temps com a voluntari o destinant diners en projectes i programes que milloren notablement la vida d’aquests infants, cuidant-los, preparant-los i reinserint-los de nou a la societat, amb eines i estratègies que els permetin viure i somiar com tu.

La caritat no resol la injustícia econòmica i social però la cooperació està resultant una eina que, enfocada a projectes socials, està donant uns uns fruits extraordinaris.

No és cosa nostra exclusivament, ho sabem, però no hem d’esperar que tots els agents s’impliquin a fons per començar a fer moure la roda. És més lleugera la càrrega si la distribuïm entre tots. I sí, també és problema teu per molt que vulguis continuar pensant el contrari. Que visquis bé, tinguis feina, mengis diàriament i que els teus fills estiguin sans no és casual. No creus que li deus alguna cosa a la vida?

Hi ha moltes persones que ajuden però no és suficient. Falta més suport, més compromís, més ajudes, persones que confiïn i col·laborin amb entitats i associacions que aportin valor, transparència i resultats, i d’aquestes n’hi ha de moltes!

Aquestes misèries ens afecten al moment, i en funció de la sensibilitat de cadascú pot ajudar-nos a reflexionar i valorar el que tenim. Ens pot ajudar a esforçar-nos més a educar millor els nostres fills i transmetre’ls valors com la solidaritat, la generositat, l’empatia, el servei, la compassió, la sensibilitat, la gratitud, la senzillesa... i una infinitat de valors humans que ens fan més i millors persones.

* Carla Riestra, Presidenta de Cooperand amb Llatinoamèrica