Home solter busca fill

Tots ens trobem sovint en aquells moments de combat intern entre allò que creiem, que imaginem, i la crua realitat de la vida, d’allò que situació a situació, ens ensenya aquesta, de com realment és. Combat, perquè sovint lluitem, plantem cara a la realitat, allò que volem és tan important per a nosaltres que no ens volem donar per vençuts.

Voldries romandre innocent, un pèl somiatruites, creient que tot sortirà bé, que sortiràs vencedor de tot, i de cop, et plantes amb quaranta anys i comences a ensumar que potser hi ha coses que no viuràs, que no et vindran, no depenen només de tu, i quan ho examines amb calma, i el realisme venç el romanticisme, veus l’abisme, i el mires, però no hi vols fer cap, i continues somiant, sempre endavant, encara que no saps gaire bé on faràs cap.

Has estat els primers quaranta anys de vida creient en la idea romàntica que tenir fills era una conseqüència secundària a un projecte més primari i cabdal: aquell que emprenen dues persones per unir-se a fer camí plegades, fer-se companyia i ajudar-se mútuament per tal de construir un futur de projectes, conjunts alguns i individuals uns altres... però aquest projecte vital encara no t’ha arribat, si més no, es van anar esquerdant els intents que amb il·lusió has emprès anteriorment.

Tant de bo hi hagués quaranta anys més de marge, potser ara, amb perspectiva, faries, emprendries, i sobretot triaries de manera diferent, però apareix de nou la maleïda realitat per fer-te veure que no, que el cos s’arruga i el que és pitjor, el cor s’encongeix i el cansament ja comença a fer acte de presència. Tot i això, encara no et vols rendir, i tornes a aixecar el cap, i llavors, quan veus com gira el món, quan veus el que es valora i el que no, quan veus i a vegades pateixes l’estupidesa del comportament humà, i constates que impera arreu un egoisme autoprotector que ho està podrint encara més tot, en aquell moment dius: i si ho plantegem al revés?

Això significa anar per un fill i convertir-ho en el projecte primari i cabdal, i si més endavant apareix algú que ens vulgui acompanyar, i ens demostra que és la persona adequada per fer-ho, ja li sabrem fer lloc, i ja ens hi adaptarem. Per fi ho veus clar, prens la determinació i et focalitzes a aconseguir-ho.

Feia anys que senties anomenar això de la gestació subrogada, i ara sense adonar-te’n tens davant un venedor que et presenta un dossier de les diferents opcions que tens en funció de la teva cartera, així de trist és el tema!

En funció del tipus de programa escollit, el grau de cobertures i beneficis és més gran, ja no per a tu, que està bé, sinó també per a la mare gestant. És a dir, si pagués més diners, a part de dormir en millors hotels, amplien l’assistència sanitària i psicològica a la mare gestant durant més temps després del part.

En veure-ho comences a ser conscient del que estàs iniciant, veus que no es tracta només de tenir cartera, sinó que també has de tenir estómac per utilitzar una dona que, molt probablement per necessitat, s’ofereix a portar i fer créixer una criatura a la panxa per després desprendre-se’n per sempre més.

I això et provoca un altre combat intern, surten dilemes ètics, i et preguntes fins a quin punt el teu nou projecte vital és tan important per exposar una tercera persona a una situació que pot esdevenir traumàtica. No ho veus clar, vols fer-ho, però el preu és massa elevat, i no em refereixo als diners, que també, ja no són els cent mil euros, és la teva consciència, i això val molts més diners, si més no, té un valor més alt.

Al cap d’un temps contactes amb Afers Socials per conèixer opcions i possibilitats d’adopció. Aquí topes amb una altra realitat: ets home i solter, i escoltes els tècnics d’adopció dir-te que la majoria d’agències no treballen amb homes solters, i que quan un home solter vol iniciar el procés, després de cinc a vuit anys, solen entregar nens ja grans que no ha volgut ningú, probablement amb alguna malaltia important.

I de nou, apareix el combat intern: quina culpa tens de ser home? Aquest nen gran que tothom ha rebutjat, i que probablement té una malaltia important, també té dret a tenir un pare, i probablement és qui més el necessita però... vull ser jo? Passes nits sense dormir: per què és tot tan complicat? Em converteix en mala persona el fet de dubtar si voler recórrer aquest camí?

Llavors t’obren una altra opció: els programes d’acolliment familiar del mateix ministeri d’Afers Socials, i hi vas a informar-te. Ja no es tracta de ser pare, sinó convertir-te en una persona de referència d’un menor a qui han tret temporalment la custòdia als seus pares, i et conviden a seguir un programa de preparació de cinc setmanes abans que prenguis una decisió.

No saps què fer, no és el mateix que tenir un fill, però alhora també deu ser molt gratificant el fet de proporcionar l’escalf d’una llar a un infant internat, i contribuir en la seva formació, aportant normalitat, estabilitat, seguretat i transmetent-li valors.

A poc a poc et vas il·lusionant per aquesta opció i decideixes iniciar el curset de preparació, però tens dubtes, no saps si triar aquest camí et portarà a reduir encara més les poques probabilitats de conèixer algú més endavant amb qui formar una família, i amb total sinceritat ho exposes el primer dia del curset... i això no és ben rebut, et diuen que si et fas aquestes preguntes és que no serveixes per fer acolliment familiar, i et diuen que vagis a un psicòleg que t’ajudi a resoldre aquests dubtes que acabes de plantejar.

Primer intentes rebatre-ho, ja que el fet de preferir tenir un fill com a primera opció no t’hauria d’excloure per acollir a casa un menor i ajudar-lo en allò que faci falta, però es mostren inflexibles, i et ve la ràbia, et venen ganes de plorar, però les aguantes mirant fixament la porta, i marxes, i ja no hi tornes més.