Guerra guanyada? Guerra perduda?

Des de fa uns dies, pel carrer em solen parar per demanar-me qui guanyarà la guerra.

Aquesta pregunta era impensable fa un mes. Tal era la suposada superioritat de l’exèrcit rus sobre el de l’envaïda Ucraïna.

Jo, invariablement, contesto que no sé qui la guanyarà, però que de moment ja sabem qui l’ha perduda.

Recordeu de les fanfarronades de Putin a final de febrer, quan contra la promesa de deixar-lo amb vida demanava la rendició incondicional del poble ucraïnès?

Aquest miserable sàtrapa pensava que els ucraïnesos l’acollirien amb els braços oberts com si fos un gran salvador i 50 dies després ja sabem que la guerra l’ha perdut ell.

Si em prometeu de no dir-ho a ningú (o si em prometeu que no us xivareu) us diré un secret: menteixo quan dic que no sé qui guanyarà la guerra, perquè sí que ho sé.

No es pot dominar un poble contra la seva voluntat si no és exterminant-lo totalment i, per tant, es pot tardar un mes o deu anys, però els russos seran definitivament vençuts i expulsats.

Si Putin fos la persona intel·ligent que alguns suposen però que és n’hauria tingut prou de consultar la història, en què hauria trobat multitud d’exemples que corroboren la meva conclusió.

En citaré només els dos que considero principals, el dels jueus a Egipte, que liderats per Moisès varen vèncer la dominació dels faraons, i la victòria dels negres americans, que sota el mandat de Martin Luther King varen obtenir l’equiparació dels drets amb els de la raça blanca.

I és que es pot dominar un grapat d’individus, però mai, i menys encara ara després del que ha passat, es podrà doblegar la voluntat d’independència i sobirania dels 40 milions de persones que componen el poble ucraïnès.

Certament, i això confirma la meva tesi, és possible que Rússia pugui annexar una part del Donbass, precisament perquè allà resideix una majoria d’ucraïnesos traïdors a la seva pàtria que prefereixen formar part de la Federació Russa. Doncs bon vent i barca nova!

Però Ucraïna, que és el país més gran d’Europa, ha decidit desistir de ser una província russa per esdevenir un país europeu, i això pot tardar més o menys, però no ho podrà canviar ningú.

Fixeu-vos que de moment l’exèrcit rus ja ha perdut més de 15.000 soldats i també la barbaritat de vuit generals, i només li quedaria una improbable utilització de la tan temuda opció nuclear. Però aquesta opció no ha estat mai emprada, ni al Vietnam, ni a Txetxènia, ni a l’Afganistan, ni en cap guerra contemporània, perquè seria l’error més gran mai fins ara comès.

Llavors, podrem vèncer un exèrcit deu vegades més potent i nombrós?

Sí, amb l’armament cedit pels països occidentals i amb el president Volodímir Zelenski, que és a la vegada el nostre Moisès i el nostre Martin Luther King, la victòria està assegurada i a Rússia no li quedarà cap altra opció que la de marxar amb la cua entre cames.

* Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna a Andorra