Eleccions

Amb tota l’experiència política d’anys, de participació en batalles electorals i de càrrecs públics, l’ex síndic general Josep Dallerès proposava fa uns dies en aquestes pàgines una nova reforma electoral, amb el retorn a les llistes obertes.

La fórmula actual –parlem dels comicis legislatius, que són els que s’apropen- obliga a presentar candidatures tancades i tants membres com escons hi ha en joc: els catorze pel conjunt de l’Estat i uns altres catorze corresponents a les parròquies, a dos representants per cadascuna. Molts han (hem) considerat injusta la distribució dels llocs al Consell en funció dels vots; especialment en l’àmbit local, on una sola papereta (ja ha passat) marca quines seran les persones dels dos consellers reglamentaris, i encara és més flagrant la distància entre la representativitat normativa quan es presenten més de dues llistes a una parròquia. En aquest cas, s’ho emporta tot la minoria més gran. Una segona volta, com en el cas francès, evitaria la distorsió.

Amb un cens –censos- tan curts com els dels nacionals amb dret al sufragi, i la conseqüència del predomini de la personalitat del cap de cartell -sense menystenir les de la resta del grup- a l’hora de decidir la tria, ens trobem que els partits i coalicions acaben essent canviants i efímers, mentre es repeteixen consellers a cada legislatura, o reapareixen alguns que s’havien més o menys “retirat” anys enrera.

En definitiva, abunden més les formacions creades entorn d’un líder que s’hi postula, a l’empara d’amics, coneguts i saludats –com diria el Toni (a.c.s.) per poder obtenir lloc o llocs al Consell General i, segons el resultat, formar govern o entrar-hi.

En aquests temps de precampanya tàcita ja hem vist als mitjans alguna iniciativa d’aquesta mena, en espera de resposta ciutadana que convidi els promotors a tirar endavant, o a desistir. Amb totes aquestes realitats, la proposta de Dallerès semblaria cobrar força.

Que es pugui presentar una sola o unes quantes persones sense necessitat d’arribar a un nombre fix i preestablert, i que l’elector tingui la capacitat de reunir en la seva papereta els i les aspirants que cregui més adients semblaria d’entrada el més democràtic, més que haver d’”empassar-se” la colla –o la parella- amanida per altres.

Si a més d’obrir la possibilitat de la tria entre el conjunt de candidats, el conjunt proposat fos el mateix per a tot el territori, la representativitat dels nacionals potser semblaria més completa i adient. Perquè aquells i aquelles que encara segueixen la tradició de fixar-se sobretot en l’àmbit parroquial podrien marcar o escriure només els aspirants de la seva parròquia, oi?

Potser sí, potser les llistes obertes serien un sistema més adient per al volum de l‘electorat i per evitar aquesta constant aparició i desaparició a cada convocatòria de noms tan genèrics que perden significats o de sigles formades per paraules tòpiques per tal d’arribar a una fórmula significativa. L’AND dels primers temps constitucionals va ser una mostra ben significativa.

La proposta de l’exsíndic sembla, però, condemnada al fracàs, per la mateixa raó que ho han estat reiteradament les propostes de reforma del sistema en les circumscripcions parroquials, o els canvis diversos proposats per facilitar l’accés a la nacionalitat. Ja es poden demanar una i mil vegades des de l’oposició, sempre minoritària. Qui ha arribat al poder amb unes regles del joc mai no les canviarà, per la part que li toca.

D’altra banda, els encarregats dels escrutinis i els mitjans de comunicació seran els més oposats a la iniciativa: se’ls giraria més feina a uns i a altres, i als segons se’ls allargarien les jornades per poder publicar l’edició bona, la dels resultats complets.