La 'Trilogia Transsilvana'

Pel Tractat de Trianon (1920) subscrit pels vencedors de la I Guerra Mundial, Hongria perdia dues terceres parts del seu territori; sense anar més lluny, la gran regió de Transsilvània passà sencera a Romania. Aquell terrible trauma encara és avui una ferida oberta en el cor dels magiars i potser té a veure amb l’actitud ultranacionalista i antieuropeista dels actuals dirigents. El daltabaix va tenir un notari d’excepció en la persona de Miklós Bánffy i una obra d’alta qualitat literària, la Trilogia Transsilvana, que aprofundeix en les seves causes. Publicada entre el 1934 i el 1940, va retratar amb exímia destresa el declivi de la nació hongaresa en l’etapa prèvia a la Gran Guerra i la quota de responsabilitat de l’aristocràcia, a la qual ell mateix pertanyia.

Miklós Bánffy (1873-1950), nascut a la Transsilvània encara hongaresa, de família aristocràtica des del segle XV i de religió calvinista, fou polític, jurista, periodista i escriptor. Parlamentari en els períodes 1901-1906 i 1910-1918, arribà a ministre d’Exteriors d’Hongria en els dificilíssims anys 1921 i 1922. Culte, elegant i novel·lista de l’estirp dels Balzac, Stendhal i Tolstoi, i al mateix nivell que Zweig i Roth, amb la trilogia Els dies comptats (1934), Les ànimes jutjades (1937) i El Regne dividit (1940) va pintar de forma commovedora i amb sovintejats trets autobiogràfics una societat a la deriva, completament cega davant el cataclisme que s’apropava. D’Els dies comptats, novel·la alhora intimista i èpica, en la qual crea la inoblidable figura del comte Bálint Abády, són els següents fragments, alguns d’ells fruit de la seva exquisida sensibilitat pel paisatge centreeuropeu:

–“Els llunyans cims tenien un to morat obscur; la neu, una lluïssor daurada; les ombres eren verdoses. Malgrat el fred punyent, hi havia quelcom d’embriagador en l’alegre matí.”

–“Algunes fulles ja es tornaven roges, en la llum tardoral cremaven com brases.”

–“El cel serè blau i net semblava una cúpula de gel. A sota s’estenien les infinites avetoses; a la dreta, els cims llençaven la seva ombra blau cobalt; a l’esquerra, el contorn dels boscos es dibuixava nítidament a contrallum.”

–“La lluïssor vital del seu cutis no era de marbre ni d’alabastre, sinó que reflectia la maduresa d’una fruita preciosa.”

–“Va somriure, però la seva mirada era seriosa com la d’una lleona.”

–“En ells (els animals) es troben les emocions bàsiques de la vida: la maternitat, l’amor, la defensa de la comunitat.”

–“Per la finestra oriental de la cambra rodona de la torre entraven els raigs de sol horitzontals com barres d’or i, creuant l’obscuritat, encenien les xapes de bronze de la còmoda.”

–“El saló a poc a poc restà fosc, només els ulls d’ònix d’Adrienne lluïen encesos per una llum interior.”

–“El vent assotava la faldilla d’Adrienne, que se li empegava a les cuixes per davant i per darrere onejava com una bandera. Bálint recordà la Diana del Louvre, amb el seu pas llarg i triomfant...”

–“Sobre les aigües negres flotava una tristesa infinita.”

–“No hi ha res tan difícil com escriure l’indicible.”

–“Es va arraulir en un racó del cotxe, i com l’ocell captiu, va clavar la seva mirada plena d’astorament i d’odi en el rostre d’Abády.”

–“Els fanals del moll es reflectien en l’aigua gris: milers de llums que s’allargaven en les ones, escuradents assafranats, milers de flames per les ribes infinites...”

I com a amarga constatació fruit de la pròpia experiència parlamentària en aquells anys convulsos:

–“Escoltar també l’altra part, no era un lema polític. Tot al contrari, el principi parlamentari era ‘que cadascú cregui exclusivament en la seva veritat i ho refusi tot del partit oposat.’”

–“Un Parlament que hostatjava polítics tan sols ocupats i alimentats cada dia amb l’embriaguesa i la paràlisi quotidiana ‘d’eslògans xovinistes, de la xerrameca de l’odi’. Uns oradors que ‘competien en patrioterisme’ i en consignes exaltades sense percebre els aires de tempesta que amenaçaven i s’estenien ja, a poc a poc, per tot Europa.”

I si algun d’aquests tristos reflexos fos present en la nostra estricta actualitat? Els clàssics no passen mai de moda...