Màximes

Entre les novetats presentades aquest Sant Jordi hi havia un llibre de no-ficció, i que no era un assaig; de caire històric, però no un treball d’investigació ni una novel·la històrica. Era, plasmada en paper, la difusió d’una peça clau i clàssica de l’andorranitat a onze dels propers i principals idiomes de l’entorn europeu. Què més ajustat a aquesta definició que les “màximes” del Manual Digest de Fiter i Rossell?

Gairebé es pot arribar a dir que les traduccions han estat dotze, si es compta la versió al català actual, primera a continuació de la forma original del segle XVIII. Les altres llengües són: portuguès, gallec, èuscar, castellà, occità, aranès, francès, italià, alemany, txec, ucraïnès i anglès.

Es podrà objectar que poc tenen de propers l’ucraïnès i el txec, i seria evident sense dos factors tan decisius: d’una banda, la simpatia amb el país envaït en l’actual guerra a Europa, reforçada per l’activitat incansable del cònsol Zorzano i els museus a Ordino, d’una banda; de l’altra, el lectorat de català i l’aula Carlemany de cultura andorrana a la Universitat Carolina de Praga, a la seu antiga d’aquesta institució, al nucli antic de la ciutat, gairebé a tocar de l’ajuntament i de la icona que és el famós rellotge astronòmic.

La idea, i la coordinació, ha estat cosa del filòleg Robert Basart, i a més de l’interès bibliòfil, –oi, Casi, que ja l’has incorporat a la col·lecció, o estàs a punt?– hi ha el filològic i, fins i tot, el de la comparativa de llengües.

En tot cas, és una d’aquelles obres que s’acostumen a mostrar, cofois, als familiars, amics o persones d’interès arribades de més enllà de les fronteres, o que il·lusiona oferir com a regal especialment valorat; també pels organitzadors de congressos internacionals, especialment relacionats amb les cultures, als participants i, en general; a visitants il·lustres així com per portar-la en un viatge a qui pugui ser amfitrió o amfitriona eventual, juntament o no amb altres productes més o menys típics de consum immediat.

Des de la presentació pública, no fa gaires dies, ha estat difícil trobar-lo a les llibreries, però no tant entre les parades del dia de llibres i roses a la majoria de les parròquies, sobretot a les places habituals de les més poblades i amb més tradició.

És evident que no es tracta d’una novel·la més o menys lleugera, fabricada conscientment amb les fórmules ben conegudes –i la promoció– per apropar-se a la condició de best-seller –literalment, millor venedor; que es una manera de dir rècord en vendes. Per funcionalitat, s’assembla més als àlbums de fotografies en paper que expliquen com cap altre element les diverses passes de les nissagues familiars.

Sovint, alguna màxima s’ha fet –i es farà– servir en l’argumentació d’un discurs polític, o en un article d’opinió d’inspiració nacionalista. Són una bona font inspiradora per a aquests casos, solvent i clàssica, perquè venen a dibuixar, en conjunt, la weltanschaung –perdoneu la paraulota, la visió del món pròpia d’una societat o persona– i a la vegada proposa unes normes de conducta conjunta i individual, segons l’ètica ancestral d’aquestes valls.

Falta esmentar una mena de cirereta del pastís, que va més enllà d’un guarniment dolç, en tant que obra d’un dels autors més solvents, si no el que més i per experiències viscudes, de la nostra història contemporània: Joan Massa. Qui, si no?