Josep Pla i els francesos

Josep Pla (Palafrugell, 1897, Llofriu, 1981) fou un fi observador de l’Europa del seu temps. Les corresponsalies de La Publicitat a París (1920), Madrid (1921), Portugal i Itàlia (1922) i Berlín (1923) li van donar l’oportunitat extraordinària d’analitzar com un entomòleg aquelles societats sotraguejades per la I Guerra Mundial, una terrible carnisseria entre europeus. Per proximitat geogràfica i cultural Pla es fixa en França i n’emet opinions a través de la seva escriptura sòbria, precisa i clara: sense embuts.

“França necessita poquíssim dels altres. És un país que ho té gairebé tot.” “No hi ha res, a França, que faci més mal efecte que les coses fora mida, desproporcionades, desorbitades. La proporció abans que qualsevol altra cosa”, un gran elogi venint de la seva ploma. S’adona ben aviat que “França és un país molt desconegut. Els tòpics corrents, la fraseologia, tenen poc fonament. La França de sempre: pagesa, burgesa, patriota, militar, jerarquitzada, rica, calculadora, sense ombra de sentimentalisme, aquesta és la que convindria comprendre”.

I aprofondeix en la seva anàlisi, ara dels francesos: “El francès és un rouspéteur (rondinaire) actiu i sempre potencial, això és, un descontent, un crític insatisfet, un contraopinant, un liberal, un personatge que no accepta més que per força el sistema social de la comunió amb rodes de molí”. Afegeix que “l’individualisme és un principi fonamental. La mutualitat és un altre principi”, encara que a primera vista puguin semblar contradictoris. De la seva experiència personal n’extreu que “el francès tendeix que la seva vida interior sigui inaccessible. Rares vegades us convida a casa seva”.

L’espectacle de la política en aquells temps, tan germinals i estèrils alhora, li desagrada profundament: “La política és un procés humà ple d’elements d’atzar, de simulació, de puerilitat, d’astúcia, d’interessos, d’elements literalment inaferrables.” Treia el cap ben sovint als apassionats debats de l’Assemblea Nacional: “Una tribuna d’aquesta amplitud demana oradors de buf i tendeix a excloure’n els de rajolí petit.” Essent el París dels anys 20 un volcà en erupció i un laboratori on s’experimentaven els nous corrents artístics que marcarien tot el segle XX, el jove Pla no es perdia cap dels esdeveniments que la rica actualitat li oferia a raig fet: “Inaugurat el Saló dels Artistes Independents. Més d’un km2 de pintura. Hom ha mirat de trobar la independència dels independents i seria molt difícil d’assegurar que l’han trobada. Així doncs, la independència és a França una cosa perfectament organitzada.” L’autor de Quadern gris posa cullerada sobre el gust dels habitants de l’hexàgon: “El gust artístic de la immensa majoria dels francesos és l’art anomenat pompier. L’art pompier és un negoci. L’art d’avantguarda també ho és però amb molt més risc.” I, pel que fa a expectatives: “A França el valor d’un habitual tant pot ser comptat des del punt de vista del rendiment que ha donat com del que donarà.”

Pla es manifesta sense apriorismes sobre el que li passa veloçment davant dels ulls: “El paisatge, en el corrent literari, és un fenomen moderníssim. A l’home –i a la dona– li agrada sempre molt més la naturalesa pintada i còmoda que la naturalesa autèntica (...). El quadre cubista, eliminant la perspectiva, és un fenomen contrari a la felicitat humana. S’ha d’arribar a aquesta conclusió: el quadre cubista és massa realista.” Ja aleshores, com al llarg de tota la seva obra, el corresponsal de només 23 anys expressa la seva opinió tal com raja: “El cartó del romanticisme fa horror. La literatura –literària, el nyigo-nyigo poètic, el teatre convencional, produeixen una espècie d’indefinible malestar.”

I, és clar, no se li escapa res que pogués contribuir a la formació del seu estil com a futur escriptor: “En un número de Mercure llegeixo aquesta frase de Paul Léautaud: «Il faut faire attention que bien écrire peut être quelque fois tout simplement écrire comme un épicier».”

I així ho va fer: la claredat, la ironia i la simplicitat presideixen la seva ingent obra literària.