Els almogàvers

Aquests guerrers, famosíssims el segle XIII, van sorgir en una època al final de la dominació musulmana de la península Ibèrica i uns dos segles més tard van desaparèixer. Un fenomen únic al món i és interessant explicar qui eren, d’on i com van sorgir i quines gestes van protagonitzar.

Entre els anys 1276 i 1285 van integrar-se als exèrcits de la Corona d’Aragó. Tal com explica el rei Pere el Gran, fill de Jaume I: “Amb ocasió del reclutament de tropes per a la croada de Tunis el 1282, apareixen al Portfangos (antic port de Tortosa) quantitat d’aquesta gent procedent de la frontera de València i de les terres de Múrcia. Es diu que habiten les muntanyes i els boscos i que la seva ocupació principal és atacar els sarraïns amb expedicions que anomenen cavalcades que duren un o dos dies. Tenen curosament un règim de vida molt auster, van vestits pobrament amb una genollera, una camisa, unes calces i avarques de pell. Com a armes tenen una espasa curta, un coltell, una llança i porten a l’esquena un sarró amb provisions per a un o dos o dies en forma d’herbes i pa sec. Són ràpids en atacar i fugir, aguantant sense menjar i beure diversos dies.”

En general sempre van a peu, o sia són una infanteria peculiar, però no menyspreen tampoc la cavalleria. En accions bèl·liques porten un casc metàl·lic fet a tires. Poden ser contractats cobrant però generalment no cobren sinó que el seu negoci consisteix en la rapinya o el robatori de tot el que arramben i la captura dels enemics que després venen com a esclaus.

En aquesta època no existien els exèrcits permanents amb sou fix. Generalment són contractats per a determinades campanyes i en acabar-se es llicencien. El botí els resultava més rendible que una paga fixa. Tenien fama de ser molt bons guerrers i també cruels. No els importava morir en combat.

Una característica era que just abans d’entrar en acció, sempre molt a prop de l’enemic, feien un so molt fort i agut amb les espases cridant la consigna de guerra: “Desperta ferro!”, “matem, matem!”.

Es creu que el seu origen era a les zones frontereres entre cristians i musulmans i podien pertànyer a qualsevol ètnia o raça. També es contractaven tots junts amb el seu adalil. En entrar als exèrcits de la Corona d’Aragó, parlaven tots català. No obstant això, el nom d’almogàver o almugàver és d’origen àrab. Els almugatens eren els seus caps.

Com és sabut, l’Imperi romà, a càrrec del darrer emperador Teodosi, per les incursions dels bàrbars visigots, va decidir (395) dividir-lo en dues parts, l’Imperi romà d’Occident, de capital Roma, i l’Imperi romà d’Orient, de capital Bizanci, considerant que així es podria defensar millor.

L’any 496, sota la pressió dels pobles germànics, va desaparèixer la part occidental (es considera l’inici de l’edat mitjana i final de l’edat antiga), restant petits regnes, en què el principal fou francès sota el comandament de Carlemany (Imperi Carolingi) de religió catòlica sota l’obediència del Papa de Roma. La part oriental, sota el comandament de Justinià, de religió ortodoxa o Imperi bizantí o també Imperi romà Oriental, és precisament on es desenvolupà i acaba la història dels almogàvers que ara ens ocupa.

L’Imperi bizantí era atacat constantment pels turs seljúcides i l’emperador del moment, Andronic Paleòleg II, en vista que la capital i el seu territori estava en perill va demanar ajut al rei d’Aragó, que va enviar a la demanda d’ajut tropes d’almogàvers comandades pel gran líder Roger de Flor i tots els seus capitans. En poc temps alliberaren efectivament Constantinoble, establint-se les tropes a la ciutat capital de l’Imperi bizantí d’Orient. L’emperador va restar tan agraït que va oferir a Roger de Flor l’honorable títol bizantí de megaduc, que ocupava el sisè lloc de la jerarquia àulica i tenia tradicionalment la competència de la flota de l’Imperi bizantí.

D’altra banda, oferí a Roger de Flor com a esposa la filla d’una germana de l’emperador, Maria Ansanina, que era una princesa de primer ordre. Eren els màxims honors concedits a un estranger. També va negociar amb el megaduc el preu dels seus serveis i de les seves tropes, que consideraven un bon pagament.

Tot això va desenvolupar l’enveja del fill de l’emperador, Miquel IX Paleòleg, que va organitzar un atemptat contra els caps de les forces almogàvers. Els va convidar a un sopar a Adrianopolis, actual Edurne, a la Turquia europea. No lluny hi havia els quarters d’hivern dels almogàvers a Gallipolis. Cap al final del sopar van entrar al menjador els partidaris de Miquel IX i a ganivetades van matar el megaduc i van morir cent caps almogàvers, agafats desprevinguts per la traïció. Els turcs van estendre l’atac a qualsevol català del seu territori, comerciants, ambaixadors, etcètera. Ràpidament va córrer la veu per tot Turquia i la resta d’almogàvers, comandats per Berenguer d’Entença, es van revelar contra els turcs. Berenguer d’Entença fou empresonat i va continuar la revolta Bernat de Rocafort. Un cop assegurada la rereguarda a Gallipolis entraren a sang i foc a tota ciutat turca assassinant tot­hom, homes, dones i nens, i arrasant també els camp de cultiu de cereals. És l’anomenada Venjança catalana, que dura uns dos anys. Van enfonsar les naus perquè ningú tingués la intenció de fugir i continuaren arrasant tot poble i ciutat que trobaren davant. Van ocupar la zona grega, fundant el ducat d’Atenes i el de Neopàtria, on s’establiren una llarga temporada(80 anys).

La Companyia Catalana era el nom de les tropes (infanteria lleugera) almogàvers, fundades per Roger de Flor. El substitut, Bernat de Rocafort, nou cap de la Companyia Catalana, fou abandonat pels reis d’Aragó, Sicília i Mallorca, que s’havien aprofitat dels seus serveis i que ara ja no els interessaven. El van deixar morir com un gos, sol i en silenci (Ernest Marcos). No obstant això, la companyia, que compartia col·laboració amb l’empresa llatina del comte Carles de Valois, va continuar sota el comandament de Thibault Chepoy. Va prendre la iniciativa, a més, des que el Papa Climent V va excomunicar el bizantí Andronic II Paleòleg. El projecte d’una nova croada llatina va deixar de tenir interès per la dificultat de comandar els almogàvers i també per nous interessos a França. El 1309 Thibaut de Chepoy va abandonar els homes de la Companyia Catalana a la seva sort, marxant ell i tota la família de nit sense que els almogàvers ho advertissin. De mica en mica es va disgregar la Compa­nyia Catalana i va desaparèixer per sempre més.