Una mica de turisme espacial

Benvinguts a bord! Us convido que, asseguts a la butaca, ens cordem el cinturó i ens enlairem en la nostra flamant nau espacial AndorStar per endinsar-nos plegats en una aventura còsmica pel sistema solar! N’explorarem tots els racons: saludarem primer el protagonista, l’estrella del xou, i després, la resta d’habitants que es despleguen al seu voltant. Preparats? Comença el compte enrere...

Si posem atenció, podem copsar com ens apropem a poc a poc al cor i motor del sistema solar: el Sol, la nostra estrella. És una esfera de gas que va néixer un dia com avui ara fa 4.600 milions d’anys en una nebulosa, un núvol fred format per pols i gas que va encongir-se per la seva pròpia força de gravetat fragmentant-se en trossets més petits i densos cadascun dels quals s’escalfà i formà una nova estrella. Sí, el Sol té germanetes estel·lars. A cada fragment, gran part de la massa es va concentrar al centre creant l’estrella i la resta es va aplanar en un disc al seu entorn. Com si fossin pollets acabats de sortir de l’ou amb algunes restes de closca encara envoltant-los. La majoria d’aquests romanents de matèria es dissiparen però, en el cas del Sol, una part va quedar-se en òrbita acumulant-se i formant els planetes i altres cossos. I voilà! Així es creà el sistema solar.

El Sol va passar per una adolescència típica d’una estrella de mida mitjana: engrandint-se i escalfant-se a poc a poc, esdevenint un jove fort ple de vitalitat. Ara és un adult estable de mitjana edat que fusiona hidrogen en heli al seu interior per produir energia. Un treballador nat per assegurar-se una jubilació que iniciarà d’aquí a 5.000 milions d’anys, quan esgoti l’hidrogen i posteriorment l’heli. Aleshores, creixerà considerablement i brillarà més que mai, convertint-se en una gegant vermella. Després s’aprimarà ràpidament perdent massa i l’acumularà al seu voltant en una nebulosa planetària que acabarà dispersant-se destapant un Sol canós i escanyolit, una nana blanca que perdurarà encara bilions d’anys fins a fondre la seva llum.

Seguim la nostra visita guiada passant vora els planetes rocosos. El primer és Mercuri, el més menut del sistema solar. A continuació, Venus, el planeta infern, amb temperatures d’uns 400 graus i una atmosfera tan densa que ens aixafaria a l’acte si hi intentéssim aterrar. El següent és la Terra, especial per la tectònica de plaques i la presència d’aigua líquida que han propiciat el desenvolupament de la vida que, alhora, ha modificat l’atmosfera convertint-la en un món amb particularitats, de moment, singulars. Més endavant, hi ha Mart, on al contrari que a Venus, hi fa molt fred. El seu color és vermell per la riquesa en òxid de ferro, i la seva superfície és plena de cràters i volcans avui dia inactius. Val a dir que Venus i Mart no sempre han estat així, s’especula que temps enrere podíem haver tingut veïns venusians i marcians. De fet, actualment encara n’hi podria haver! Quan el Sol s’engreixi absorbirà tots aquests planetes, però quan això ocorri la vida terrestre ja farà temps que s’haurà extingit.

Afegim un xic d’emoció! Agafeu-vos fort que venen corbes! Creuarem el cinturó d’asteroides, restes de la formació del sistema solar. Veiem per la finestreta milions de cossos de mides variades formats per minerals metàl·lics, roques i gel. Un cop els passem, quietud novament.

Júpiter s’alça majestuosament davant nostre. És el primer dels gegants gasosos i el planeta més gran de tots, onze vegades més que el nostre. També és el que rota més ràpid, un dia a Júpiter són tan sols deu hores terrestres! La seva atmosfera forma bandes de núvols i la Gran Taca Vermella és una tempesta que està activa fa més de 300 anys. Té uns 70 satèl·lits naturals coneguts però els més importants són els galileans, descoberts per Galileo Galilei: Ganímedes, Cal·listo, Ió i Europa. Més enllà ens acull Saturn, el senyor dels anells, formats per petites partícules de gel i roques. També té moltes llunes però Tità destaca per ser l’única amb una atmosfera important. Donem un cop d’ull a Urà, que té un eix de rotació molt tombat. També té anells, en realitat tots els planetes gasosos en tenen, però són més dèbils que els saturnians. Vist des de la Terra, degut a la seva inclinació, els anells dibuixen una diana al voltant del planeta. Per últim, Neptú, amb una atmosfera activa i vents fortíssims de 2.100 quilòmetres per hora.

Posem rumb cap al cinturó de Kuiper, germà gran del d’asteroides però menys dens. Està format per milers de cossos gelats, entre els quals alguns planetes nans com Plutó o cometes, que són petits cossos de gel volàtil, amb una llarga cua de pols i gas que sovint es pot veure a simple vista. Semblen estels fugaços però perduren més al cel. A veure si en veieu algun! Més lluny hi ha el núvol d’Oort, on la influència del Sol és gairebé imperceptible i encara n’és un misteri la seva existència.

Ara que hem viatjat fins a topar amb els confins del sistema solar i ja en som uns experts, tornarem cap a aquell minúscul puntet blau que és on vivim. El veieu? Allà! Zaas! Ja hi som! Esperem veure-us de nou a bord ben aviat! Gràcies per volar amb nosaltres!