Aquell poema del Josep Espunyes

A la plaça de Peramola, la seva vila, el sol de migdia de diumenge –que és un sol net i polit– feia refilar les orenetes cuablanques en el seu anar i venir del niu. Juganeres i alegres, participaven també en l’homenatge a l’escriptor Josep Espunyes i Esteve, en l’escaiença dels seus vuitanta anys de vida. Promogut per l’Associació Llibre del Pirineu, l’Any Espunyes ens fa ser presents als actes pensats i el de diumenge va ser el primer, el principal. Servirà aquest any per retrobar-nos amb l’obra escrita des de la primeria per l’Espunyes, a qui coneixem més com lo Pep de Cal Vilaro, lo Vilaro. Fornits pel volum de la seva obra poètica, editat per Edicions Salòria ara fa deu anys, notarem com en el mig segle transcorregut obrant els llibres Temps de Manobre, De l’Evangeli segons Sant Lluc, Cendra a l’abast i Viatge al record, en la dècada dels setanta, i amb Notes mínimes d’un paisatge i La quarteta (informal), publicat als vuitanta, més Pa d’àngel, Alt Urgell, plany i passió i Racó de calaix, als noranta, el Josep Espunyes no ha parat mai d’escriure, de laborar, de pencar amb la llengua i, per si algú ho desconeix o mig s’ho imagina i no n’està prou segur, aquí ho deixem escrit: ha llaurat, amb solcs ben enfilats i cavallats, amb la llengua i per a la llengua catalana, amb un desvetllament, una frisança i un compromís poc comú entre els escrivents d’avui en dia, adelerats per treure el cap en l’onejant mar literari i més distrets per estils de faramalla que no pas atrets pels mots avials, mantinguts amb saó dels indrets i veus i mirades de la seva gent. L’obra poètica del Josep Espunyes és serenya, pel seu dring musical, i molsuda, flonja, acollidora, atraient, de bon estar. I compte que la seva poesia no és feta tota d’aromes de rosa i de clavell. Quan nota –i li ha dolgut sempre– la maltempsada d’una imposició, el flagell d’una injustícia social, el burxot de la censura o qualsevulla destralada a la llengua, no deixarà d’escriure i de fer-ne crítica, de fer-nos veure les punxes, l’esquinçada oberta o el dolorós –i inadvertit, pel qui no el pateix– carnesqueixat. La poesia social, de caire combatiu, escrita a aquella Barcelona retinguda i endogalada en tants aspectes per la dictadura franquista, és a l’obra poètica de Josep Espunyes. Més cap aquí, tot i revenir, com les fonts en temps de llevant, cap al bressol peramolí i obrir-nos de bat a bat les portes i els porticons, d’oferir-nos a doll els sentiments i les recordances de la seva terra i de la seva gent, quan cal, el poeta adverteix del mal pas o de la boira, per redreçar el fer via o retrobar la claror.

En l’homenatge de diumenge al Josep Espunyes el també fill de Peramola, editor, pedagog i també poeta, Ramon Besora, digué una veritat que resulta agradable i just a l’hora de retre homenatge al Pep de Cal Vilaro, referint-se a la seva obra: “Si avui ja trobem i valorem un registre d’experiències humanes, il·limitat i vast, una gamma de sentiments, d’irrepetibles concepcions històriques, d’emocions altrament perdudes de forma irremeiable, temps a venir, les generacions futures les tindran encara més presents.” I aquí entrem en la feina d’investigador, d’estudiós de la toponímia, de la història, de la cultura popular pròpia, apresa d’oïda i expressada tan vivament fins no fa gaires dècades i avui mig arraconada, esfumada, esfilagarsada pel pas del temps, o tinguda com una cosa del passat sense cap utilitat en el dia a dia d’avui. Quina sort que té Peramola dels llibres confegits pel Vilaro amb intenció de recull i de divulgació del seu passat. Ja voldrien altres viles i pobles algú disposat a remenar papers vells i capbreus, en arxius i cases, a dedicar hores i dies a escatir, a treure la pols, a presentar amb rigor i documents els fets i les vivències. Seria llarg escriure en aquesta tribuna els títols dels quinze llibres de recerca històrica i antropologia escrits dels del 1995 fins al darrer aquest abril de 2022. Els trobareu relacionats, a més dels de poesia i narrativa, en el llibret editat per l’Associació Llibre del Pirineu, a cura d’Isidre Domenjó, president de dita associació.

Diumenge les orenetes volaven i refilaven contentes a Peramola. S’unien al goig de la vuitantena, tan feraç i curulla de vitalitat, del Vilaro, del poeta, de l’investigador, de l’amic. Anaven i venien, com a vegades, quan ens guanya l’enyor i volem ser-hi, anem a trobar aquell poema del Josep Espunyes i ens endinsem a pas franc, sense trava, en, posem el cas: “M’agrada ser a Nerola cap al tard...”, o “M’agrada ser al cafè les nits d’hivern...”, o “M’agrada ser a Cortiuda al cor d’estiu, indret bastit i estès en llom de serra...”. I justament fou a Cortiuda, en aquella ampla solitud de pau de Cortiuda on diumenge vam adreçar les cames i el cor a mitja tarda. Allà a tocar les alzines de Cal Bernadí, velles de segles, i amb l’aigua del pou a la cara, hi notàvem la presència del Vilaro. I si a Peramola les orenetes fistonejaven els ràfecs i les façanes de la plaça, a Cortiuda les mirades eren enjoiades per la flaire dels romanins del solà d’Aubenç i juraríem oir, arribats de lluny però nítids, els cants festejadors del gall fer a les obagues.