Horts

Va començar a Sant Julià per iniciativa de la Fundació Julià Reig i aquesta setmana s’han adjudicat a la pràctica totalitat de les parròquies les parcel·les que seran temporalment horts on padrins i padrines han començat a sembrar el que a la fi de l’estiu seran collites preades per a les respectives famílies.

Aquesta iniciativa uneix el doble avantatge de la productivitat a escala d’economia domèstica i l’activitat física tan recomanada en l’edat on la pèrdua d’agilitat convida a badar a sobre d’un seient còmode i davant d’alguna pantalla o, a tot estirar, d’un llibre de qualsevol nivell, però en tot cas interessant per al lector/a.

Amb més diversitat postural que el tan recomanat passeig o la taula de gimnàstica, es pot trencar així amb les rutines que poden esdevenir avorrides i més d’hora que tard acaben deixant-se de banda.

A Encamp, les persones adjudicatàries dels horts han estat quaranta-una; a la Massana, el Diari explicava que els concessionaris han rebut com a complement un curs sobre la tècnica dels conreus respectius, si és que no tenien experiència prèvia o record del que havien vist fer a la generació anterior.

L’exercici d’aquesta pagesia temporal comporta sovint, afegida, relació social; amb el veí o veïna de tros, intercanviant experiències i consells, si és que el coneixement, o l’amistat no venia d’abans, i el veïnatge també. Perquè abunden les inscripcions simultànies, concertades prèviament abans de fer-les efectives al comú.

També s’acostuma, en diversos llocs, a celebrar la collita compartint productes en un dinar de tancament de temporada on, si més no oficiosament i tàcita, s’estableix una competició sobre la qualitat, el volum, o el gust, dels productes obtinguts; més si són de la mateixa espècie.

En una època on els oficis i les feines han esdevingut sedentàries, i/o en recintes tancats, que torni a tocar l’aire i el sol en les dues estacions on el temps acostuma a ser més benèvol no deixa de ser un atractiu i un element afegit per “fer salut”. Sempre, és clar, que no plogui i, sobretot, que no pedregui encara que troni. Que els antics rituals per espantar les tronades ben poques padrines els recorden.

I és que, per molt que siguin eventuals i “amateurs”, aquests pagesos i pageses comparteixen quelcom amb els i les que en anys –potser ja llunyans– en van fer o els que encara en fan la seva manera de guanyar-se la vida: la mirada al cel, esperant clemència dels elements. Com a l’hivern s’està a l’aguait de la neu, però sense voler pluja ni ventada.

Quan comencin a canviar els colors del paisatge i es facin més intensos i diversos, serà l’hora de comprovar els resultats de l’esforç esmerçat, de tastar i segurament gaudir dels fruits.

I, si no, quedarà l’altre bon regust, el record d’un temps que també haurà estat de gaudi, d’entreteniment, si més no, fora de les rutines habituals d’un temps cada vegada més fugisser segons va passant, escolant-se aigua immaterial i seca entre els dits incapaços sempre de retenir-la.