Trinc de martinet i encluses

L’impetuós i animós company Quim Valera em fa arribar, gravat per ell, un vídeo de trenta-un segons de durada amb un primer pla del martinet de la Farga Rossell en funcionament. De nou –i quin goig que ens fa– l’aigua de la Valira del Nord torna a donar vida al martinet, després d’estar una temporada sotmès a una revisió i refecció completa, degut al desgast i el sotragar dels vint anys que la Farga Rossell és oberta com a centre d’interpretació del ferro. El trinc del repicar sobre la barra de ferro roent s’eleva amb remembrances antigues, de record i d’homenatge. El trinc del martinet ens transporta a un desconegut per desaparegut, però que fou real, temps de fer carbó i d’arrencar ferro als meners, de fer anar l’aigua dels rius cap a les fargues i –amb un enginy tecnològic digne de treure’ns el barret– de ventar brases a la fornal i fer del mineral barres de ferro per a ser més tard transformades a les encluses dels ferrers en eines, claveteria, guarniments, baranes, ferradures, argolles... Un temps de fargues andorranes, que fou base de l’economia productiva de tantes valls pirinenques, com les andorranes, amb meners de ferro, aigua assegurada i llenya a l’abast per a carbonar. Tres-cents anys (segles XVI a XIX) de pròsper negoci de producció de ferro andorrà, tres segles d’història econòmica d’Andorra estudiada amb profusió i divulgada, entre altres, però principalment, per l’Olivier Codina Vialette.

La visita a la Farga Rossell que el Quim Valera feia l’altre dia amb els seus plançons és gairebé una obligació periòdica, com si ens fos un ritual, perquè en entrar a la farga la visió que tenim ens permet anar enrere en el temps i situar-nos al costat d’aquells mestres fargaries que treballaven a Andorra, vinguts majorment de l’Arieja, bons coneixedors de l’ofici, experts i bregats, a qui ajudaven gent pròpia del país en les múltiples tasques que la farga en marxa requereix. Si a això hi afegim el poder veure funcionar el martinet, que ens marca el pas del temps amb una cadència desperta i d’anar per feina, vital en definitiva, la visita a la Farga Rossell és un gaudi per als sentits oberts a la història. Un trinc compassat de quatre en quatre, un repicar humil i a la vegada magne, que uneix terra (mena, llenya), aigua i foc i en fa el ferro que, treballat, ens permet cavar, llaurar, arrencar, tallar, tancar, elevar, clavar, unir, lligar, construir. Ferro que treballaran precisament els ferrers –un altre ofici per ajupir-nos i fer-li reverència–, tot enformant-lo i el convertiran en estris i en elements imprescindibles de la vida rural i en part també urbana. Les mateixes ferradures que el Casimir Arajol picava a l’enclusa de la ferreria del seu padrí, ferrer a la Seu, que portaven les cavalleries del seu altre padrí, el mític traginer Cisco de Sans, en són un exemple que ens repica, a tall de bell recordatori i en dignifica la seva memòria.

Que bell i corprenent el trinc del repicar del martinet a la farga i dels malls i dels martells a les encluses de les ferreries. I quina bona pensada la del comú d’Ordino, parròquia fargaire per excel·lència, de posar les set encluses cedides pel Casi Arajol entre casa Rossell i el riu de Segudet, al carrer dels Cóms. Són una part de l’esplèndida col·lecció de més de cinquanta encluses arreplegades a bona part de món per la seva coneguda i tossuda i bona dèria d’aconseguir salvaguardar patrimoni artístic antic i ancestral. Ben mirat, les formes banyades de les encluses pirinenques ens recorden les representacions dels cap de bous i braus dels pobles antics (penso ara en els toros de Costitx, tinguts com a sagrats pels balears de l’edat del bronze), o ens els caps d’ur (el bou primigeni desaparegut del tot a començament de segle XVII) que trobem amb profusió pintats a les parets de coves per la gent del paleolític. I si voleu anem encara més enrere en el temps i mirem aquells símbols anomenats claviformes –una mena d’encluses alades o voladores, tal és la seva força expressiva– també estampats en el més recòndit de les coves cantàbriques i pirenaiques amb les primeres manifestacions paleolítiques.

Aquesta Fira del bestiar d’Ordino, ja per si sola celebrada amb gust, ens permet fer una primera visita a les encluses cedides pel Casi Arajol. Un bon complement als racons dels jardins de Ca l’Areny-Plandolit i de Casa Rossell, on el ferro també ens parla. Si podeu, aneu-les a veure un dia de pluja, quan la mullena els dona una pàtina gairebé màgica de lluor i de vivor. Toqueu-les. Notareu una energia vella i present, ferrenya, pervinguda d’antic. I si s’escau que aneu cap al Pallars i seguiu Noguera Pallaresa amunt, en ser a les portes de les Valls d’Àneu, allà a la Torrassa, abans d’arribar a la Guingueta, pareu a veure i a tocar lo Mall de Rotllà, plantat a la dreta de la carretera. També hi notareu el pes de la història pirinenca, forjada a foc, mig llegendària i per això més de la meitat veritat. A tocar del mall, gravats en una tronca, els versos de mossèn Cinto, que hi passà l’estiu de 1882 i el veié una mica més enterrat i apartat de l’indret on és ara: “Tot passant pel pla d’Esterri,/ pel camí que baixa a Gerri,/ malclavada en un llis d’herba,/ ha obirat, fèrrea i superba,/ la gran maça de Roland.” El que us dic, amb pluja, encluses i mall, us atrauran encara més.