La tribuna

Monopoli

La Unió Europea molt difícilment transigirà amb el monopoli de les telecomunicacions

Creat:

Actualitzat:

Un sistema socialdemòcrata admet el règim de monopoli només en el cas d’empreses públiques. Però a la Unió Europea hi ha el liberal, de lliure mercat, llibertat de moviment de capitals i de competència, i en aquest marc és pràcticament impossible cap mena de domini absolut d’una sola companyia, i així no es pot preveure que a Brussel·les admetin l’erari actual d’Andorra Telecom.

Serà un sacrifici imprescindible, aquest, per poder concloure el tractat d’associació, ara que, segons llegíem, s’ha obert una nova tanda de converses, exactament sobre aquest punt. No és gens difícil deduir, fins i tot comptar, el sacrifici que pot suposar per al país, i sobretot per a l’erari públic, fins ara receptor dels beneficis d’aquesta parapública, amb l’avantatge indirecte de la baixa fiscalitat comparada.

Si res no és absolutament positiu ni totalment negatiu, cal suposar que aquesta obertura del sector comporti –almenys d’inici, que a la llarga no és tan clar– una rebaixa de les tarifes per als usuaris dels serveis corresponents, a la vegada que constituiria un argument més per fer imprescindible l’augment de les exaccions tributàries. El gran i clar perdedor seria –serà, si el pacte es consuma– el contribuent. Perquè la padrina, per rajar, ha d’alimentar-se. Ho assegura la dita: “D’on no hi ha...”

Seria miraculós que l’equip de Landry Riba aconseguís aquesta concessió dels representants comunitaris, que poden cedir –i semblen disposats a cedir– amb el manteniment d’altres de les peculiaritats andorranes i de la resta dels petits estats que també hi negocien.

El pessimista, de qui diuen que és “un optimista ben informat”, diria que potser el màxim on podríem arribar els andorrans és a la repetida figura de la moratòria. És a dir que, durant un seguit d’anys, fins i tot unes poques dècades, la mesura a prendre, obligada pels responsables comunitaris quedaria inaplicada, sense vigència fins que, acabada la treva, puguin venir, instal·lar-s’hi i fer negoci les telecoms que ho vulguin, sobretot del mateix grup dels vint-i-set estats membres.

I, sempre seguint amb els paràmetres habituals dels “terminis de carència”, un màxim habitual se situaria en els trenta anys, com ha passat en tantes cessions de terrenys privats a institucions públiques, o amb gran part de les hipoteques obtingudes per a l’adquisició d’un habitatge. Això sí, sense haver de pagar interessos, que només faltaria.

Ens podem anar preparant per a les noves situacions i per a un augment dels impostos que, d’altra banda, ja s’ha donat com a necessari per part de portaveus de l’administració i de tècnics diversos, en paral·lel, per cert, a la que sembla absolutament imprescindible reforma del règim de pensions, pel canvi accelerat de la piràmide de població. Ja saben i sabem què diuen els espanyols del riu quan fa soroll.

Això de les moratòries i períodes de carència potser ho tindran –tindrem– ben present els veïns d’Encamp, on han vist començar les construccions d’habitatges sobre el terreny del que va ser parc de la Mola, que podia semblar un “pulmó” etern. Grues i moviments de terres, inclosos talls de carreteres o carrers, i obertura de nous vials que per ara no compensen els anteriors, i precisament per haver vençut el temps de cessió al comú per part dels propietaris, amb tot el seu dret.

L’únic que ens queda desitjar és que els nostres representants mantinguin, “treguin” el màxim del que diuen peculiaritats i a l’altra banda de la taula potser en diran privilegis excepcionals.

tracking