Llibres i somriures

Una tarda vas a caminar pel parc i t’adones que encara hi ha hominoides que llegeixen.

Els veus asseguts en un banc, sota l’ombra del plataner i tenen un llibre entre les mans, i a més el llegeixen. Dic hominoide perquè començo a dubtar que siguin humans de veritat. Ara els humans de veritat estan permanentment connectats a un món virtual on transcorre la seva vida. Els humans parlen entre ells utilitzant el dispositiu mòbil i de vegades els pots veure asseguts en una taula tots mirant les pantalles, com si la realitat passés en un altre lloc.

Em podran dir que qui llegeix un llibre també s’abstreu de la realitat, que també en fuig, i que fa servir un mètode tradicional o antiquat. Potser sí. Però tot i l’atenció dispensada al llibre sembla que el contacte amb l’entorn és més dens; que estàs més atent o alerta a tot el que passa: a la proximitat d’una altra persona, al cant d’un ocell, a les branques que es mouen o als avions que deixen una estela al cel.

També hi ha éssers, n’he vist algun exemplar, que prenen notes en petites llibretes o blocs de notes de paper, en lloc de fer-ho al mòbil. Resulta estrany, però passa. I com que sempre m’han agradat aquestes coses, viatjar, moure’m amb un parell de llibres i un diari personal on escriure els meus pensament, quan em trobo davant de persones que fan activitats d’aquest tipus em sento millor, més adaptat i protegit. Més viu.

El mateix em passa quan pel carrer algú és capaç de somriure, quan les circumstàncies conviden a fer-ho. Tinc el costum (i la sensació) de somriure sempre als infants. Quan em creuo amb algun infant que mira embadalit, encuriosit o a la descobert del món, sempre em surt aquest esbós de somriure, de forma natural, no forçada. És com obrir una finestra al món, on es mostri l’amabilitat, i fer sentir còmoda la gent. Un somriure sempre queda, o almenys no fa mal a ningú. Amb el somriures passa el mateix que amb els bons llibres; mai sobren; més aviat, n’anem mancats.

L’altre dia, poc abans d’arribar al despatx em vaig creuar amb dues noies adolescents, a la vorera hi havia una bastida que feia molt estret el pas de vianants; vaig aturar-me un moment perquè poguessin passar i seguir la seva conversa, una conversa de les d’abans, sense mòbils a les mans. Quan van creuar-se, una de les noies va somriure i aquell somriure em va alegrar la tarda, i més tard em va inspirar aquesta tribuna.

Semblarà una ximpleria, però per a mi no ho és. És una manera d’encarar el món i les relacions amb les altres persones. Significa sortir de la bombolla informàtica que estem creant al nostre voltant i retrobar-te amb les coses més simples i elementals.