Cosins

Sorpresa absoluta en llegir que Reporters sense fronteres (RSF) ha empitjorat la qualificació d’Andorra pel que fa a la llibertat de premsa (denominació antiga que es manté per a totes les formes de comunicació). Segons la darrera llista, hem baixat fins al lloc 39, vint més darrere d’Espanya.

La informació afegia que l’any 2013 ens situaven en el cinquè lloc entre els gairebé dos-cents estats reconeguts per les Nacions Unides. I semblaria que alguna cosa no quadra. A veure: tants entrebancs nous s’han oposat a la lliure informació i opinió en menys d’una dècada, o és que els nous responsables d’RSF, com passa amb altres dirigents internacionals, no en saben gaire, de la nostra realitat?

L’actual president de l’Associació de Professionals de la Comunicació (APCA), Marc Segalès, diu que, en tot cas, el que tenim entre nosaltres és autocensura, autolimitació en els continguts i les formes a l’hora d’expressar-nos públicament. I sembla, dit sigui sense corporativisme, que l’encerta prou. Ara bé: es pot equiparar la contenció del comunicador amb el que s’entén habitualment per censura? (Semblaria que la segona, per merèixer el nom, hauria de ser imposada per tercers, des de poders institucionals, o fàctics.)

Les pressions que obliguen els comunicadors a “mossegar-se la llengua” són aquí tan abundant i decisives. O més aviat el que tenim són uns mitjans als seus interessos, ideologies, línies editorials i llibres d’estils (generalment no escrits) adoptats lliurement a cada casa, com arreu del món? Quan un Diari, posem aquest, és considerat successivament, i de vegades simultàniament, “de la Mitra”, “del Govern”, “opositor”, proper a aquest partit i a l’altre, adversaris, sembla tot un senyal de neutralitat. No d’objectivitat, perquè cada persona és un subjecte, i per tant, amb impossibilitat d’actuar com un objecte.

La ciutadania, la societat en conjunt, potser agraeix que, a diferència de l’Estat veí del sud, no hi hagi aquí, per esmentar-ne un, el model de televisió escombraria que es arriba de fora amb bon (massa?) èxit d’audiència local.

I no. Ens estalviem les intromissions en les vides privades, les tafaneries sense veritable interès públic, les injúries i de vegades alguna que altra calúmnia, a pantalles més o menys “amigues”, ones o papers, més que desenfrenats, desaforats. O és això el que volem, amb conciutadans o conciutadanes com a protagonistes?

Penseu el que vulgueu, que el pensament encara és, i ha de ser, absolutament lliure. Per acabar, faré una excepció i explicaré un cas personal. A l’inici de la feina a aquest Diari, arran d’un escrit aparegut en cap de setmana on havia quedat com a màxim responsable, va trucar un lector emprenyat pel contingut, amb l’amenaça que era “cosí de...” i ja portaria la queixa al president del consell d’administració-

Sabeu quina va ser la resposta de l’avui Raonador del Ciutadà quan li vaig demanar si, efectivament, se li havia queixat algú? En primer lloc, que no havia rebut cap queixa. I després, literalment: “No t’amoïnis, aquí tothom és cosí d’algú.” I qui vol guanyar-se l’enemistat del cosí, o la cosina?