Catalunya-Espanya: un conflicte permanent?

No cal fer una llista gaire llarga. Ocupació de Catalunya el 1714 per les tropes franceses i castellanes del rei Felip V, eliminació de les Corts catalanes, dissolució de la Generalitat, decret de Nova Planta de 1716, establiment d’un règim d’ocupació militar i un segle XIX amb un control absolut des de Madrid del problema catalán. Fins arribar a les dues dictadures que va patir Espanya al llarg del segle XX i que van ser especialment cruentes amb Catalunya.

Però a principi del segle XXI, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya presentada el 2006 va ser suprimida per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 2010. Aquest fet, juntament amb la persistència i difusió d’un dèficit fiscal permanent, va ser l’embrió d’un moviment catalanista de caire diferent als anteriors, ja que per primera vegada es posava en entredit de forma àmplia la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya. Aquest procés independentista es va anar consolidant fins demanar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que permetés decidir sobre la independència de Catalunya. En relació amb la hipotètica solució d’aquest conflicte creat vull fer un parell de reflexions.

Primera. Mai un govern de Madrid, del color que sigui, acceptarà lliurement pactar la realització d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Castella no pacta. No ha pactat mai. En la seva història, Castella ha guanyat o ha perdut, ha manat o l’han manat. Però mai ha pactat. Això avui ho sap tothom, d’un costat i de l’altre. Per aquest motiu sorprèn l’optimisme amb què periodistes catalans han valorat la política d’Esquerra Republicana de negociar amb Madrid per establir una via de diàleg que porti a acordar la realització d’un referèndum a llarg termini. Això és fer volar coloms. La sola possibilitat d’efectuar una consulta sobre aquest tema seria que vingués imposada des d’Europa –no oficialment, és clar, sinó de sota mà– o bé que la degradació de la política espanyola fos tan accentuada que fins i tot un referèndum es veiés com un mal menor. Possibilitats, totes dues, que avui semblen extremament llunyanes.

Segona. Els moviments independentistes catalans han oblidat un fet essencial: el poder tan extraordinari que té un Estat. No han volgut veure que l’Estat espanyol no necessita negociar el conflicte polític amb Catalunya, perquè és l’Estat qui té la força i considera el procés com una amenaça als seus interessos. La unitat d’Espanya és per a l’Estat una llosa que no es pot moure, fins al punt de prioritzar el concepte d’unitat per sobre del de democràcia, sigui quin sigui el color polític del govern de Madrid. Quan el PP de Rajoy no planteja el conflicte en termes polítics, sinó de força, posa Catalunya sota un estat d’excepció judicial i utilitza els diferents tribunals de l’Estat per tractar el tema com una gestió d’ordre públic. I costa molt parar aquesta dinàmica. Quan el PSOE pren el relleu, les paraules de la ministra portaveu cauen com una galleda d’aigua freda sobre els polítics catalans que volen establir negociacions sobre el procés: “Espero que els independentistes hagin après la lliçó.”

I enfront d’aquest Estat poderós, quins són els pilars polítics de l’independentisme?

1. La CUP. Res de res. Aquí el govern de Madrid pot estar ben tranquil. La prioritat de la CUP no és la independència de Catalunya, o com a màxim, ho és d’una manera subsidiària. La seva prioritat és l’anticapitalisme, l’antisistema. És la revolució. És aconseguir la puresa de l’esquerra, el manteniment de les essències més elevades. Fascinant.

2. JuntsxCat. Un error rere l’altre. Ja sabem que ser hereu més o menys llunyà de Convergència cotitza avui molt a la baixa, però segurament la reordenació de l’antic espai de CiU es podia haver fet molt millor. I el resultat ha sigut un campi qui pugui. PDECat –amb 77.000 vots a les darreres autonòmiques que podien haver donat la Generalitat a JuntsxCat– Partit Nacionalista de Catalunya, Lliures, Units per Avançar, Convergents, Lliga Democràtica i, ara, uns quants d’aquests partits en formen un de nou, Centrem. A més, l’estratègia de la “confrontació intel·ligent” dictada des de Brussel·les no ha quallat, entre altres coses per la dificultat a l’hora d’aplicar-la. I finalment, amb tot el respecte pels polítics que en algun moment han hagut d’exiliar-se, cal recordar que l’exili a la llarga perd força, perd rellevància sobre la política que es cou a l’interior. L’exili amb els anys es rovella.

3. Esquerra Republicana. És la força política independentista que més ha arriscat i, de moment, li ha sortit bé. El canvi d’orientació del partit des de 2017 ha sigut sorprenent. L’estratègia de la moderació, del pragmatisme, del gradualisme, de l’esperar a ser més, del mentrestant han portat ERC, ajudada per un gran desplegament mediàtic, a la idealització del diàleg amb els governs de Madrid com a únic camí per aconseguir algun dia la realització d’un referèndum sobre la independència.

Aquest important salt ideològic tampoc no ens hauria de sorprendre gaire en un partit com ERC. El distingit conseller de la Generalitat republicana Josep Tarradellas, exiliat com tants altres el 1939, va tornar a Catalu­nya el 1977 com a president de la Generalitat restaurada. La seva sintonia amb la UCD de Suárez, amb el PSOE de González i amb la mateixa monarquia espanyola va ser tan intensa que Tarradellas, un republicà de tota la vida, va acabar els seus dies com a marquès de Tarradellas. Vol dir això que d’aquí a uns anys veurem Oriol Junqueras convertit en marquès de Junqueras? Podria ser, però ara per ara és molt difícil afirmar-ho. Dependrà segurament de la capacitat de contenció dels independentismes més radicals que tingui ERC a Catalunya i, segon, dels equilibris parlamentaris que el PSOE es vegi obligat a fer al Congrés de Madrid.

El filòsof marxista Régis Debray va ser un gran coneixedor de la revolució cubana, ja que la va viure molt temps des de dins. Preguntat a principi dels anys setanta sobre el perquè dels pobres resultats de la revolució a Cuba, Debray sempre contestava el mateix: “És que la història és lenta.” Sí, tenia raó Debray. La història és lenta. A vegades molt lenta. Però també a vegades apareixen en certs moments alguns fets absolutament imprevistos que acceleren el procés històric a una gran velocitat.

Els fets que hem presenciat aquests darrers anys a Catalunya donen a entendre que el conflicte amb Espanya persistirà. El procés per la independència s’ha enquistat. El que és molt difícil de predir avui és quin serà el resultat final.