Manuel Azaña: l'intel·lectual i la guerra

El destí a vegades s’acarnissa amb els humans. Aquell intel·lectual espanyol, Manuel Azaña, que va jugar un paper descollant en les dècades dels anys vint i trenta del segle passat en el camp de la política i de les lletres, va sofrir en carn pròpia les brutals sacsejades de la Guerra Civil, premut entre l’extrema violència de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, d’una banda, i els despropòsits de la flamarada revolucionària, de l’altra. Ell, que volia emprar les eines del seny i del raonament, no va tenir més remei que enfrontar-se a les ventades de l’arrauxament i la intolerància. I això en una societat en tumultuós procés de transformació i en una Europa que feia passos suïcides cap a la II Guerra Mundial.

Manuel Azaña (Alcalá de Henares, 1880-Montauban, 1940) fou polític, escriptor, periodista i orador brillant. Va ser president del Consell de Ministres de 1931 a 1933, i president de la Segona República en la terrible etapa de 1936 a 1939. Premi Nacional de Literatura per Vida de Don Juan Valera, fou president de l’Ateneu de Madrid, fundador del partit Acción Republicana (1926) i signant del Pacte de Sant Sebastià (1930), decisiu per a l’adveniment de la República. Destaquen dins la seva acció política les reformes agrària i militar, l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la laïcització de l’Estat.

La mateixa persona que postulava la reconciliació nacional en el seu cèlebre discurs Paz, piedad y perdón, de 1938, va acabar els seus dies en la solitud de l’exili de Montauban entregat a amargues i clarividents reflexions recollides en el seu llibre pòstum Les causes de la Guerra d’Espanya, del qual extraiem alguns botons de mostra:

–“El règim monàrquic es va enfonsar per les seves pròpies faltes, més que per l’embranzida dels seus enemics. La més greu de totes va se la d’unir la seva sort a la dictadura militar del general Primo de Rivera.”

–“Els 7 anys de la dictadura de Primo de Rivera van coincidir amb els més pròspers de la post­guerra (mundial). La república va néixer en plena crisi. Cap propaganda millor que la prosperitat.”

–“Les reformes polítiques de la República satisfeien els burgesos liberals, interessaven poc els proletaris, enemistaven amb la República la burgesia conservadora.”

–“Així és sempre la polèmica política, que ni en pau ni en guerra sol tenir miraments amb la veritat.”

–“L’agost del 36, els més pessimistes no creien que la guerra es perllongués fins a l’any nou.”

–“La traïció pot ser sufocada i castigada, però una al·lucinació col·lectiva es dissipa difícilment.”

–“El primitiu impuls polític que duia a tots a combatre es va convertir en esperit partidista. Cada partit i les dues sindicals protegien enfront dels altres els seus caps i oficials addictes. En general, els professionals eren els menys afavorits.”

–“Les dificultats en què s’ha estimbat la República eren d’ordre internacional i d’ordre tècnic (militar i industrial). Danton i Carnot, si ressuscitessin, no les haurien resolt.”

–“L’odi se satisfeia en l’extermini. La humiliació d’haver tingut por, i l’ànsia de no tenir-la més, esperonaven la fúria.”

Azaña, que tant havia lluitat en favor de l’autonomia de Catalunya, va sentir-se profundament decebut per com la Generalitat va actuar en el dramàtic escenari de la guerra:

–“Els que oficialment representaven l’opinió catalana solien dir que Catalunya i el seu govern eren vexats i atropellats pel govern de la República. Miraven l’exèrcit de la República com un ‘exèrcit d’ocupació’.”

–“Els catalanistes conservadors es van posar decididament al servei del que era llavors la Junta de Burgos.”

–“Produït l’alçament de juliol del 36, nacionalisme i sindicalisme, en una acció molt confusa, però convergent, usurparen totes les funcions de l’Estat a Catalu­nya.”

–“El govern català va desconèixer la preeminència de l’Estat i la va demolir a força d’‘incautacions’, però dins de Catalunya estava sofrint, al seu torn, una terrible crisi d’autoritat.”

–“El Liceu, propietat d’una empresa, es va dir Teatre Nacional de Catalunya. El govern va emetre uns bitllets manifestament il·legítims. Els periòdics oficiosos de Barcelona comentaren: ‘Ha estat creada la moneda catalana.’ També aquell govern va publicar uns decrets organitzant les forces militars a Catalunya. Els mateixos periòdics van dir: ‘Ha estat creat l’exèrcit català.’”

–“La col·lectivització d’indústries a Catalunya va conduir immediatament a un carreró sense sortida. La tresoreria de les empreses es va esgotar ràpidament. El govern aportava fons per al pagament dels salaris, com si acudís a socórrer una calamitat pública. Exhausta la seva tresoreria, el govern català es girava cap al govern de la República per obtenir el seu auxili.”

Sempre és bo conèixer la història. Algunes lliçons poden extreure’s dels esdeveniments de fa vuitanta anys...