El poder de decidir

Avui és, i sempre serà, l’aniversari del meu fill Arnau. És justament avui [ahir pel lector], 20 de maig, i no un altre dia, que tinc la necessitat de compartir amb vosaltres aquesta carta, i no tant per mi, ja que jo ja he decidit, més aviat per si pot ajudar algú a fer-ho.

Fa només quatre mesos i escaig que l’Arnau es va morir. Fa relativament poc, o molt, segons com es miri. En tot aquest temps, immersa en una de les més dures situacions en què la vida pot colpejar qualsevol persona, he arribat a un seguit de conclusions que si em permeteu us vull explicar. I he pres decisions arran d’experiències i assumptes que per a mi han estat i són importants.

En primer lloc, el viatge que vàrem fer amb el meu fill Cerni dos mesos després de la pèrdua de l’Arnau. Allà vaig veure que el més vulnerable era ell, el Cerni, el germà de l’Arnau. Pràcticament tothom em demana per mi, la mare, la que ha perdut el fill, però jo tinc 52 anys, unes vivències, un aprenentatge i una mesura de reflexió. El Cerni, jove, ha perdut el seu germà, una persona fonamental en la seva vida, amb tot just 18 anys complerts recentment.

Anar a l’Associació Marc GG i conèixer altres mares que estan en la mateixa situació que jo ha estat d’enorme ajuda. Com ho ha estat també compartir uns dies de descans amb la Lídia, padrineta i tieta de l’Arnau. Anar acompanyada a veure una òpera. Seguir una teràpia setmanal psiquiàtrica i psicològica.

També m’ha ajudat, malgrat que sembli contradictori, no anar a treballar. Anar-hi seria abstreure’m del problema, de la situació per la qual estic passant. Anar-hi seria tenir i fer les coses per una obligació concreta. Quedar-me a casa significa aixecar-me perquè em vull aixecar, una realitat realment difícil, i anar a comprar perquè necessito anar-hi i alhora trobar-me persones que em demanaran pel mateix i hauré de tornar a explicar-ho una vegada i una altra i, el més dur, tornar a recordar.

Amb tot, sabeu què és el que he decidit? Viure. He decidit viure. I què vull dir amb aquesta afirmació? Intentaré explicar-me, a partir de tres camins que m’he plantejat aquests últims mesos: el de la dreta passaria per prendrem pastilles i anar amb l’Arnau. Aquest camí, des del primer moment, el vaig descartar. El del mig, marejar la perdiu i aprofundir en el meu dolor, opció que no ajudaria ningú, evidentment a mi tampoc, i que no faria cap bé al meu fill Cerni, a qui sé que per fer-li el millor he d’estar bé. Reflexiono i em dic: “Marta, el Cerni ha perdut un germà i no pot tenir una mare absent, necessita i es mereix tenir-te sempre i en tot moment.” El Cerni ha perdut un germà, no ha perdut la seva adolescència, i he de seguir al seu costat estant bé i al mateix nivell i intensitat que si no hagués passat res. El Cerni, el meu altre fill, necessita viure.

Jo també soc filla, tinc pare i mare, com podrien estar ells bé si jo, la seva filla, estigués malament? Si marxo uns dies de vacances, com puc pretendre que la persona que m’acompanya estigui bé si jo estic sempre malament? Com puc anar a l’òpera si no és per gaudir-la? Aquest camí, el del mig, només em porta a no estar bé a mi i als qui són al meu costat. És el que necessita el Cerni? No. És el que es mereixen els meus pares? No. És el que han de rebre els meus amics? No. És el que l’Arnau voldria? No. Per tant, trio el camí de l’esquerra, el més difícil i dur de portar a terme, el de viure tal com jo entenc la paraula viure: viure no és estar viu, és l’actitud d’omplir la vida. I jo, la Marta, he decidit omplir d’actitud la meva vida.

Vull somiar, riure, anar al teatre, fer vacances, el vermut amb els amics, treballar, gaudir de l’òpera, tenir projectes, plorar, gaudir de les petites coses i de les que la vida em brinda. A l’Arnau el trobo molt a faltar, l’enyoro immensament, i per molt trista que estigui, per molt que plori, per molt que l’enyori, malauradament, l’Arnau no tornarà.

Algú em va dir: “Marta, el dolor no se supera, s’aprèn a conviure-hi.” I sí, ja he decidit conviure-hi. Des d’ara, no em vull esperar més. No he de demostrar res a ningú, i menys a l’Arnau. Vaig a dormir amb la consciència tranquil·la, satisfeta de l’esforç fet per mi, pel Cerni i pels que m’envolten. Vaig a dormir pensant que estic en el camí encertat. Quedar-se al camí del mig és morir en vida, és no decidir res, no avançar. I aquesta, per a mi, no és una bona opció.

Només us puc dir que decidir no quedar-me al camí del mig ha fet que sigui feliç recordant i veient l’Arnau que m’acompanya dia a dia, que soc feliç veient el Cerni content, que soc feliç quan torno a riure –abans em sentia culpable de fer-ho!–, que soc feliç quan vaig al teatre, quan camino per la platja, quan comparteixo una copa de vi amb els meus amics. En definitiva, ara torno a ser feliç en molts moments. La vida és curta, així m’ho ha demostrat, i és el regal més preuat que tenim. Estic convençuda, de fet no en tinc cap dubte, que l’hem de saber gaudir i aprofitar al màxim. Malgrat la tristesa interior i el duríssim aprenentatge que estic fent, soc feliç (entenent la felicitat com la suma de moments feliços).

I acabo amb dues reflexions. La primera, tothom ha de tenir el seu temps, sense cap mena de dubte. Però crec que tothom ha de saber que té dret a decidir, quan vulgui, i tenint molt clar que sí, que es pot decidir. La segona, aquesta decisió no hauria estat possible sense el Cerni, el meu fill, la Gemma, la meva germana, l’Associació Marc GG i sobretot els meus dos terapeutes, Gemma i Èric. A tots ells: moltes gràcies. I evidentment, sense el més important: l’Arnau, la meva força.