La tribuna
El Mirador del país: Ca la Quima a Santa Coloma
Un lloc emblemàtic de la història política de les dones a Andorra
El 5 de març del 2022 una trista notícia es va difondre a les valls d’Andorra. Joaquima Calvó Santuré, una de les impulsores del sufragi femení, coneguda com Quima Calvó, va entrar a l’eternitat.
Les peculiaritats del territori andorrà fan que la història s’escrigui de manera col·lectiva en l’absència d’una estricta individualitat. De manera pràctica, l’ego calla, s’esborra i s’inclina davant el principi de realitat on tot es converteix en pols. Aquest camí de vida que constitueix el recorregut personal ens porta a poc a poc a extreure’ns de l’individualisme del jo freudià i a prendre consciència d’una altra dimensió més general que posa de manifest l’entitat mateixa de l’Home. El jo clàssic es manté insípid davant d’aquest examen de consciència.
L’individualisme només té sentit si forma part d’una dinàmica col·lectiva per convertir-se en una a través de la trinitat dels valors que són: el respecte (d’una persona), el reconeixement (d’un poble) i la lleialtat (d’un país). Dit d’una altra manera, tot i que el protagonisme personal omnipresent en la història no pot ser palpable, un deure de memòria s’imposa.
Per ben situar el context, s’ha de remuntar a la dècada del 1960. Tornant de França, Joaquima Calvó Santuré va voler oferir tota la seva experiència a la gastronomia tradicional. Aquesta andorrana de soca-rel va ser la propietària de l’establiment Ca la Quima, un restaurant situat a Santa Coloma. També va fer part del grup actuant pels drets de la dona amb entre altres Elidà Amigó Montanya, Joana Cerdà Cabanes, Montserrat Jordana Fiter, Angelina Mas Joaniquet, Concepció Naudí i Areny (Mme Pla), Carme Sauquet Ginesta i Carme Travesset Aparicio.
L’establiment Ca la Quima va marcar més que una generació, un poble. Més enllà de la història gastronòmica, l’establiment va inscriure’s en la història política del país. Com i per què l’establiment va entrar-hi?
En la història política de les dones, el restaurant Ca la Quima va ser al centre dels fonaments i de la presa de consciència de la situació de la dona a Andorra. Obrint el restaurant, Joaquima Calvó va ser confrontada a un problema d’aigua. Aquest episodi fou la font d’unes reivindicacions que conduiran al sufragi femení. La gota d’aigua decisiva.
En aquesta perspectiva, el restaurant Ca Quima va tenir un protagonisme concret. Aquestes dones havien configurat tot un sistema operatiu per reunir-se. L’establiment estava tancat els dimarts. Quan la porta de ferro estava tancada i les cortines tirades, les discussions ja podien començar lluny de les orelles indiscretes. Un dispositiu de transport s’havia previst fins a Canillo per permetre que altres dones s'incorporessin a aquest grup. És important subratllar que algunes frases han passat a la història com aquesta: “Entri esquerra a la porta i vostè al fons cap allà (...) no digueu res només entrar.”
Amb el temps que passa s’esborren progressivament uns paràmetres que defineixen el fet històric. Uns es focalitzen sobre els fets factuals (les accions), i d’altres ho fan sobre els elements contextuals (els llocs), sense oblidar les emocions que representen la part humana individual.
Els elements contextuals constitueixen els indicis espaciotemporals que s’afluixen gradualment de la consciència col·lectiva. Per registrar el fet històric en una matriu fiable i més fidel en relació amb el desplegament del fet en la seva entitat espaciotemporal i humana, cal donar a l’esdeveniment la definició més completa possible. És amb aquesta condició que el fet històric assumeix tot el seu lloc, el seu valor i la seva veritat.
L’escenari està plantat. Els protagonistes hi són. La qüestió històrica, social i política és crucial. Aquesta anècdota que ha sobreviscut al temps representa la veritat social que s’ha materialitzat en una veritat convertida en veritat històrica. La veritat científica assegura la transmissió del relat històric.
El camí de vida té similituds amb el recorregut per pujar al cim de la muntanya. Anant cap al cim, l’essencial no resideix en el punt culminant accedint a la vista panoràmica. L’essencial resideix en la trajectòria per arribar al pic de la muntanya. Cada pas endavant, cada etapa i cada desnivell a superar. La paciència resulta la clau del projecte del camí de vida i, per extensió, de tot projecte.