Potinejar la neutralitat

M’havia plantejat titular aquest article Putinejar la neutralitat, finalment he optat per un títol més normatiu però crec que a ningú se li escaparà el subtext. En tot cas, he volgut esperar-me una mica que la polèmica sobre la recent decisió del Govern sobre les sancions a Rússia es refredés per poder fer una reflexió més pausada. Algú pot dir que ens hem deixat endur per aquesta onada global de rebuig a Rússia d’una forma una mica acrítica. I deixeu-me ser clar, de cap manera vull disculpar l’atac de Rússia a Ucraïna, que és absolutament injustificable. Però no per això deixo de veure el contrast entre la ràpida i decidida reacció a la invasió de Rússia en comparació amb la tèbia resposta que estem donant als atacs de Turquia a Rojava, o als de l’Aràbia Saudita al Iemen, o als d’Israel a Gaza. En tot cas, la unanimitat ha estat molt notable i les excepcions, molt visibles.

I evidentment, abandonar la tradicional neutralitat andorrana no ha estat una decisió fàcil, no ho pot ser cap decisió que suposi un trencament amb un posicionament tan arrelat al Principat. La pregunta a fer-se, però, és si hi havia cap altra alternativa. Especialment, vista la situació que acabo d’exposar, haver-nos quedat a la llista dels estats que no sancionen Rússia hauria estat millor o pitjor que ser a la llista dels que l’han sancionat? En un moment en què fins i tot Finlàndia i Suècia han demanat formalment entrar a l’OTAN, com s’hauria entès una negativa andorrana a unir-nos a la imposició de sancions?

Sincerament, penso que s’hauria interpretat negativament per a nosaltres i és que les alternatives eren pitjors. És cert que la neutralitat havia estat una estratègia viable durant molts anys i, segurament, és el que ha permès a Andorra subsistir i progressar en el passat. No deixem de ser un petit Principat entre dos grans estats (tot i que potser es creuen més grans del que són realment) i, fins ara, una estricta neutralitat ha estat la manera de navegar en moments complicats.

Però no podem ignorar l’esforç que està fent Andorra per ser reconegut com a estat equiparable a qualsevol altre, per sortir de llistes negres i per trobar un millor encaix a Europa. I és en el marc d’aquest esforç que cal demanar-se si realment teníem alternativa. Penso que un refús a aplicar sancions a Rússia hauria estat mal rebut, sobretot pels nostres veïns, i hauria pogut malmetre aquest esforç que he estat esmentant. Però encara que el refús andorrà a imposar sancions no s’hagués vist malament, cal demanar-nos quines conseqüències hauria tingut per a Andorra, quina mena d’activitat hauria pogut atreure al Principat? Diners d’oligarques (molt possiblement fruit de la corrupció)? O directament diners provinents d’activitat criminal? I sí, potser estem parlant de molts diners, però quin recorregut té aquest camí? Quant trigaríem a tornar a estar en el punt de mira d’organismes internacionals? No només això, quin suport rebríem de França i Espanya després d’haver-los desairat?

Ara mateix tenim negociacions massa importants sobre la taula per pensar que tots aquests riscos que acabo d’exposar són assumibles. Andorra, ha de trobar un nou camí en el concert de les nacions, un camí que necessita aliats però que no es pot fer sobre adhesions incondicionals. Essent modestos quan calgui, però sense renunciar a poder jugar un paper. I això, entre altres coses, vol dir definir una estratègia internacional que es fonamenti en la definició d’un model de país que pugui fer front als reptes que tenim al nostre davant. I si bé ara sembla que tornem a una geopolítica de blocs, on cada bàndol es rearma, pot molt bé ser que ben aviat calgui treballar per bastir altres models i qui sap si la sensatesa i moderació andorrana hi pot tenir un paper a jugar.