El vell/nou debat del català

Penso en castellà. Tinc el costum de parlar sol, exercici que completo en un 73% renegant sobre tot i tots, i ho faig en castellà. Amb els meus pares i el meu germà parlo en castellà. Amb la meva dona en català i a la feina en català, castellà i anglès, aquest darrer amb dialecte pitijarl. He treballat de periodista molts anys en ràdio i premsa escrita (en TV poc i a l’època de Raffaella Carrà) i gairebé tot ho he fet en català. I tot això m’ha anat passant a la vida sense que jo hagi forçat res. Fins i tot he perpetrat algun llibre en català. Les llengües de la meva vida, bàsicament el castellà i el català, han estat sempre bones eines per riure, plorar, dir t’estimo o te quiero o discutir que, per desgràcia per a la gent que em coneix, és l’activitat a la qual he dedicat més temps fins ara. Crec que soc una mica més divertit en castellà que en català però puc ser perfectament idiota i encantador en els dos idiomes. Exposo aquest cur­rículum lingüístic com a exemple, de cap manera estadístic, de com els idiomes poden resultar bons companys de viatge. Sense més.

Veig que ressuscita, sempre reapareix, el vell debat sobre l’ús del català a casa nostra i la protecció a la qual s’ha de sotmetre a la llengua oficial perquè tingui vigència social. Entenc el debat. I el trobo molt interessant. El problema, en la meva modestíssima opinió de persona sense estudis, és que penso que sempre el plantegem malament des d’un retrat fatalista/tremendista de la realitat. Recordar, per via oficial, als empleats del Govern que han de xerrar en català entre ells quan estiguin a les dependències de l’edifici administratiu em sembla exactament el que faria la señorita Rottenmeier. A mi de cap manera m’imposaran que pensi en català, ni que xerri en català si ho faig en castellà amb bona part dels meus afectes. I no ho faran, sobretot, perquè no poden. I encara que ho aconseguissin durant les hores de treball l’efecte rebot que això tindria seria el d’usar el castellà (o la llengua que toqui) com una manera de respirar fora de la cotilla que em volen imposar des de l’antipàtica oficialitat. I això que dic sé que irrita profundament determinat fenotip d’andorrans que creuen que l’oficialitat és l’oli de fetge de bacallà que t’has d’empassar per fer-te una persona de bé. Totes les batalles que s’enfoquin des d’aquesta posició de suposada força es perdran una rere l’altra. Cada iniciativa d’aquest estil només sumarà victòries en la lliga del postureig del passament de comptes del polític de torn que podrà dir: “Jo ja vaig fer això, i allò i lo de més enllà…” Res, trampes al solitari. Dit això, al Govern i a les institucions ens haurien d’atendre sempre que es pugui en català, això no està en discussió.

El primer de tot en el tema dels idiomes a Andorra és deixar d’enganyar-nos. El castellà és un idioma d’Andorra. Tal com sona. I amb el pes que això té. Dir que el castellà és nostre sembla tenir connotacions catastròfiques per a molta gent i jo no en veig cap ni una. Vindria a ser el mateix que si l’alcalde de Miami volgués governar la seva ciutat d’esquena a la influència llatina. I és només un exemple, el món (que no ho sembla però és molt gran i nosaltres molt petits) registra unes quantes situacions com aquesta. A Luxemburg viuen 100.000 portuguesos que tenen, fins i tot, mitjans de comunicació propis que només emeten o publiquen en la seva llengua. El portuguès, per tant, és un idioma de Luxemburg si vas per carrers, bars, restaurants o discoteques. És un fet que pot resultar incòmode per a segons qui però que resulta indiscutible. En menor grau, perquè no és llengua de trobada ja que ho és el castellà, es pot dir que el portuguès és una llengua d’Andorra. Ja sé que em direu que el francès també ho és i tindreu raó, però més en llocs concrets i en la tradició. Aquestes situacions han passat perquè la gent busca feina, es mou i quan s’acaba instal·lant en un altre país acaba portant a sobre els seus costums i el seu idioma. Després, els anys provoquen que les cultures es barregin i que allò que era d’una manera ja mai més torni a ser igual perquè els territoris són el que és la gent que hi viu. Tinc un amic del Cap del Carrer que quan érem joves i atrevits sempre em deia: “Com beuen aquests castellans!” Era la seva manera de dir-me que per no ser autòcton donava la cara prou bé en aquelles bacanals.

La meva contribució com a andorrà, potser algú dirà que tímida, és dotar de totes les iniciatives en català en les que he participat de la màxima qualitat possible. En intentar-ho almenys està la gràcia. I ara tots estareu esperant una solució a aquest vell debat. Una aportació màgica. I no n’hi ha. D’entrada intentar que quan ens mirem al mirall ens incomodi una mica menys el que som perquè les nostres arrugues i cicatrius estan escrites en català abans del 1950 però des dels seixanta cap aquí també en d’altres idiomes. Que també són nostres. En l’era dels smartphones i de les plataformes l’única manera d’ajudar el català a obrir-se pas és l’educació. El català no és menys que ningú i si ha de ser més que les altres llengües segur que no serà a cop de decret, ni coaccionant ningú. Des de ben petits, i crec que ja s’està fent a l’Escola andorrana, hem de fer que ens acostumem a dir-nos les coses en català. No només en català, també en català. I pensar en una llengua que sigui pròxima, sexi i seductora, no en la de la señorita Rottenmeier.