Els Jocs del 1992 ja tenen 30 anys i la candidatura del 2030, setmanes

El juliol i agost de 1992 mig món es va commocionar amb l’organització i modernitat de la Barcelona olímpica. Els projectes es van desgranar en tota una dècada, des que l’alcalde Narcís Serra, inspirat i patrocinat per Joan Antoni Samaranch, anunciés el 1981 la intenció de candidatura per als Jocs Olímpics d’estiu. L’anàlisi del que va passar ha estat molt estudiada i durant molts anys ha servit d’inspiració per a aquells que es volien reflectir en aquell model. La transformació de Barcelona i la seva projecció cap a les subseus olímpiques han marcat una fita històrica inesbor­rable.

A la Seu d’Urgell, en petita escala, es va replicar el concepte d’integració urbanística estructurada d’una nova ciutat. En aquella dècada gloriosa es van culminar obres tan importants com la canalització del Segre, la instal·lació de Parc Olímpic i el sistema d’accessos per a vianants, la restauració de façanes del casc històric, la biblioteca pública, el Centre de Convencions de Sant Domènec, les variants del trànsit en el sector nord del nucli urbà, la reforma del Sant Hospital i molts altres petits projectes renovadors d’aquella històrica capital comarcal amb projecció sobre Andorra i el Pirineu. La Seu Olímpica va marcar un nou concepte de ciutat moderna i emprenedora.

Pel que fa al Parc Olímpic del Segre es comprova com la instal·lació ha millorat en reformes afegides en les tres dècades de fructífera activitat. El triple vessant s’ha mantingut en alça: la promoció de l’esport de la canoa eslàlom des de la formació de base fins a la culminació de tres Campionats del Món, el 1999, 2009 i 2019; l’oferta d’esports d’aventura en ràfting, piragüisme i altres activitats paral·leles, complementant el turisme de parcs naturals i patrimoni històric, i el vessant del lleure associat al millor parc urbà de la ciutat. La fluïda compatibilitat d’aquestes tres funcions és la millor senya d’identitat del Parc del Segre.

El mèrit del llegat ha estat reconegut el 2021 pel Comitè Olímpic Internacional, distingint-lo com a Site of the Olympic Games (de Barcelona 1992). La propera fita seran les Copes del Món de canoa eslàlom del setembre de 2022 i del juny de 2023.

En l’àmbit esportiu, el club Cadí CK és l’animador local i en l’òrbita federativa de l’RFEP els equips nacionals júnior, sub 23 i sènior graviten en els canals olímpics i les instal·lacions del parc. L’adhesió de les atletes andorranes, així com la freqüent concentració d’equips estrangers, hi afegeixen un caldo ambiental molt competitiu. Les nombroses proves locals i internacionals hi ajuden especialment: nou Copes del Segre, 12 Copes del Pirineu i 20 Copes del Món avalen aquesta singular trajectòria. La canoa eslàlom, amb el reforç de l’eslàlom extrem, arribarà als Jocs Olímpics de París 2024 amb molt bona salut.

En els anys venidors ens esperen nous reptes per afrontar la creixent municipalització de la gestió del Parc Olímpic i la llunyania de les cites olímpiques de Los Angeles 2028 a Oklahoma City i de Brisbane 2032 a Austràlia. Confiem que la solidesa aconseguida en aquestes tres primeres dècades hagi enfortit prou els nous actius emergents.

La conjunció de tantes voluntats a l’entorn de la cita dels Jocs Olímpics va deixar una petjada profunda en l’esperit dels que hi col·laboràrem amb il·lusió, dedicació i encert. En aquells moments semblava que tots els reptes que es presentessin serien immediatament assolits.

Però l’economia i les recurrents tensions de la política varen reconduir el país a la realitat. L’atur va créixer de nou fins a nivells de dos dígits, la banca espanyola va trontollar fins a una crisi profunda en gairebé totes les caixes d’estalvi i molts bancs més petits, i la bombolla immobiliària ens va esclatar el 2008 desnonant de casa seva moltes famílies. Un segle nou ens acompanya amb noves dificultats de deute, corrupció descarada, fins i tot de nova inflació i guerra a Europa.

Per altra banda, hem de constatar que globalment, en aquests trenta darrers anys, Catalunya i Espanya han progressat moltíssim en reconeixement dels drets de les persones, el benestar econòmic i la seguretat, com és fàcil de comparar amb els països del món que ens envolten. Potser exigim massa i no valorem prou el que tenim.

Els Jocs Olímpics d’hivern del 2030, del Pirineu i Barcelona, han desembarcat des del reclam inicial de l’alcalde Hereu el 2010 fins a la renúncia de candidatura del president Artur Mas el 2013 amb la falta de compromís de l’ajuntament i de la Generalitat. La nova etapa a partir de 2016 continua lentament amb l’absència d’un projecte, una discordança gran amb les institucions de l’Aragó, una dissortada consulta a la població de l’Alt Pirineu i la falta d’idees per fixar uns objectius mínims de resultats a aconseguir. La sol·licitud al COI encara s’haurà de confrontar amb altres candidatures. Queden gairebé deu mesos per millorar l’oferta. El supremacisme d’alguns en els mitjans de comunicació tampoc ajuda si, com deia aquell entrenador del Barça, no calia ni baixar de l’autocar...

El projecte dels Jocs Olímpics d’hivern encara està per concretar. Naturalment ha d’estar més adreçat a les poblacions del Pirineu que no pas a les de les ciutats, encara que a tots podria beneficiar. Alguns apunten que els Jocs siguin la panacea en el paradís, i en conseqüència els critiquen i els rebutgen. A uns Jocs Olímpics al Pirineu no se’ls pot demanar que solucionin tots els problemes, però sí que el projecte aporti identitat per precisar l’objectiu, les infraestructures que s’han de construir, l’organització eficient de les competicions i el llegat que en quedarà.

Els habitants del Pirineu són pocs (l’1 per cent de la població), en un gran territori (30 per cent de Catalunya i l’Aragó), però atresoren els recursos naturals, la cultura. Els valors que compartim amb tants visitants ocasionals es van diluint a mesura que va envellint la població.

El projecte de Jocs Olímpics d’hivern podria ser un tractor que reforcés la marca Pirineus i aportés els valors de la innovació, l’excel·lència i l’esforç associats a l’olimpisme. I l’esport també hi trobaria la seva funció. A les poblacions de tot Catalunya i l’Aragó són molts els que comparteixen aquests valors i estan ben disposats a contribuir amb generositat. Cal sembrar entusiasme alhora que concretar i encertar en els projectes.

Les properes setmanes es posarà a prova la capacitat de tots plegats, pirinencs i altres ciutadans de Catalunya i l’Aragó, per confluir en un projecte integrador i engrescador, associat a uns Jocs Olímpics d’hivern. Ho haurem de fer millor si no volem afegir una nova frustració.

*Ramon Ganyet, Enginyer CCiP