Salut

Primer cal aclarir a qui encara no n’estigui assabentat que per “tercer pagador” s’entén (potser sense gaire propietat) l’acció de la CASS quan assumeix directament la seva part del pagament dels actes mèdics, sense esperar al retorn que –tot sigui dit– acostuma a acomplir en pocs dies, generalment.

El ministre actual, que ja va entrar anunciant el propòsit de reduir la despesa sanitària pública, s’ha apressat, al Consell i a fora, a negar l’aplicació sistemàtica d’aquesta figura a qui “no la necessita”.

En primer lloc, la necessitat no és un concepte absolut. A tall d’exemple: és necessari un vehicle privat a Andorra? Hom pot passar i fer servir el transport públic interior, o per sortir a l’estranger. Però qui es resigna a aquesta dependència per a la mobilitat, quotidiana o no?

La salut és molt més: un dels primers drets fonamentals. I la participació de la parapública en la despesa privada per aquest concepte es deriva d’aquest mateix dret i és un d’adquirit; part del marc legal nacional.

I el “tercer pagador”, en primer lloc constituiria una aplicació directa i automàtica de les obligacions de la CASS amb afiliats i beneficiaris. En altres moments, es rebutjava emprar aquesta figura argumentant raons de dificultat burocràtica, informàtica. Fa dies que no es cau en aquesta excusa insostenible. Perquè en el cas del metge referent, o en atencions a l’hospital, ja s’aplica sense que el sistema informàtic ni els funcionaris pateixin.

L’avançament per l’usuari de la totalitat de la despesa i les limitacions sobrevingudes a l’abans total llibertat d’elecció de metge sense disminuir la prestació han estat mesures relativament i en general ben acceptades (o amb resignació forçosa) per controlar el volum d’aquestes càrregues públiques dintre dels límits acceptables.

Però en contra del que diu el ministre Font, per a alguns grups o sectors aquest pagament sí que és una necessitat. Per a les i els pensionistes, quan el terme mitjà de les pagues que reben és de sis-cents quaranta euros al mes, i sense extres. Tot just una mica per sobre de la meitat del salari mínim, el prepagament d’una analítica extensiva o segons quins diagnòstics per a la imatge, receptada pel metge (més que sigui el referent) queda fora de l’abast d’aquestes persones, al punt que algunes renuncien a seguir les instruccions del facultatiu o facultativa. I aquesta no és una exageració, ni cap invent. Ho ha constatat repetidament el representant dels pensionistes a la CASS massa sovint.

La demanda del “tercer pagador” a les jubilades i jubilats ha estat reclamat des de fa més o menys una dècada per la Federació de la Gent Gran, perquè es considera de justícia social per a la generalitat dels seus afiliats. I també ha estat defensat diverses vegades al Consell, una de ben recent, pel Partit Socialdemòcrata. Amb el resultat conegut.

No és desvelar cap secret d’Estat que el predecessor de Font, el “capità del virus”, havia promès a la Federació aplicar la figura un cop enllestida la cartera de serveis de la parapública, que va culminar just abans del comiat i encara amb múltiples debats i crítiques.

El tercer pagador, senyor ministre, sí que és una necessitat per a gran part de les padrines i padrins, si és que no es volen veure “expulsats” als llocs d’origen, especialment a aquells on l’assistència sanitària, incloses proves i farmàcia, és universal i gratuïta per a elles i ells. La salut ha de passar al davant dels interessos financers; de tots, i especialment els públics. Negar-lo en aquests casos no només contradiu el principi, sinó que les raons expressades el que semblen són “excuses de mal pagador”.