Sexi? Déu-n'hi-do!

Gabriel Fernàndez publica al Diari del dia 26 un article molt interessant sobre el vell/nou debat del català gràcies al qual tinc l’ocasió d’aportar una mica d’informació en què es basa la meva opinió divergent.

Després de llegir l’article, més d’un lector es deu preguntar si tot això de llengües més o menys sexis o seductores, senyoretes (no entenc per què señorita) Rottenmeiers només ens passa als andorrans, que som tan orcs, o potser també és objecte d’atenció en altres països.

Val la pena defensar i promoure aquesta llengua tan poc sexi que, aparentment, ens ha tocat a Andorra? M’haig de preocupar jo, que en parlo unes quantes més i que podria viure a molts països sense parlar en català? Què fan els altres països?

Per il·lustrar-ho encara que sigui superficialment, posaré exemples en tres àmbits: la immigració, l’accés a la professió de metge i el protagonisme de totes les administracions en la defensa de la llengua nacional.

Pel que fa a immigració, la majoria de països són estrictes quan algú vol obtenir un permís de residència permanent o habitual, i imposen formació obligatòria als qui no tenen un nivell mínim de llengua (normalment B2). En general els cursos són gratuïts, però en alguns casos, com a Alemanya –on la formació pot ser de més de 600 hores–, cal pagar un preu simbòlic, i en altres casos, com a Islàndia, els cursos van a càrrec de la butxaca de la persona que vol obtenir el permís de residència. L’obligació té conseqüències negatives addicionals en cas d’incompliment, com ara la reducció de prestacions socials si la persona en rep, i també té implicacions positives, com ara l’escurçament de terminis per accedir a la nacionalitat. Andorra inverteix molts recursos per facilitar l’aprenentatge de la població nouvinguda, però no hi ha cap norma que vinculi directament formació obligatòria i residència habitual.

Per exercir de metge a Finlàndia, Alemanya, Noruega o fins i tot a Luxemburg –per posar uns pocs exemples de països que acostumem a citar com a exemples de bones pràctiques–, cal acreditar coneixements lingüístics sòlids. Concretament, a Alemanya, el nivell B2 d’alemany general i el nivell C1 d’alemany mèdic. A Andorra el castellà s’ha generalitzat en l’àmbit sanitari en detriment de qualsevol altra llengua i cal recordar que hi ha una part de la població, sobretot gent gran i canalla, que té dificultats per entendre’l.

L’argument del legislador luxemburguès sobre aquesta qüestió no necessita música: “La responsabilitat disciplinària, civil i penal del metge està compromesa si, com a conseqüència d'una insuficiència d'aquests coneixements, comet un error en l'exercici de les seves funcions.”

Finalment, a la gran majoria de lleis nacionals la política lingüística s’encomana a tots els poders de l’estat i a tots els ministeris governamentals, sense deixar de banda el paper fonamental de les administracions locals i de la societat civil. La responsabilitat comporta que han de passar comptes periòdicament davant les assemblees parlamentàries i que hi han d’invertir recursos humans i materials. No cal dir que les sancions per incomplir les disposicions s’hi apliquen amb el mateix glamur amb què s’imposen en matèria de seguretat viària o d’impostos sobre societats mercantils.

Les legislacions de quasi tots els països del món defensen la llengua oficial amb lleis que estableixen obligacions i drets, i ho fan en termes menys seductors que la normativa andorrana. Ho fan de la mateixa manera que defensen el patrimoni natural, garanteixen la seguretat o estableixen impostos. No ho fan per un rampell sobtat d’amor incondicional a la cultura. Saben que la llengua és un valor insubstituïble de la sobirania, la idiosincràsia i la cohesió social del país. Ells, rai, que no tenen cap complex per preservar aquest tresor.

Andorra hauria de ser, com els països esmentats, poliglota de veritat i no de pa sucat amb oli; curiosament, a mesura que més ciutadans van adoptant el castellà com a llengua de relació, augmenta el percentatge dels que ja no saben ni parlar francès. Hauríem de saber parlar moltes més llengües per viure en un món menys estret i també per integrar-nos si un dia decidim instal·lar-nos en un altre país.

Jo, com un alemany, un noruec o un ucraïnès, no demano que les normes ni les maneres de defensar la llengua del país siguin sexis ni seductores; només vull que siguin tan eficaces com les de qualsevol altre àmbit. Reclamo que em garanteixin el dret d’expressar-me en català i de viure en un país independent, de la mateixa manera que reclamo que la llei em protegeixi d’una agressió en ple carrer sense necessitat de ser sexi. Continuaré aprenent i practicant llengües i em continuaré expressant en català amb tothom al meu país –la seducció dependrà del moment–, sobretot perquè fins avui no he sabut trobar cap altra llengua que em permeti traduir ni déu-n’hi-do ni rai.