La mala hòstia dels quaranta anys

No recordo l’edat exacta, potser tenia entre vuit i deu anys quan vaig tenir el primer contacte amb la mala fe de la gent. La innocència d’un nen sacsejada per un fet ridícul però que anticipava el que dècades més tard et veuries forçat a gestionar pràcticament diàriament: que hi ha gent amb molta mala baba per la vida.

Cada any estiuejàvem al Lloar, un petit poble de menys de cent habitants al mig del Priorat, i d’entre les nombroses activitats que com a nens se’ns ocorrien sense límits, construir les nostres cabanes era una de les fites de cada estiu.

Aquell any vam construir-ne una davall d’una figuera, les seves branques creixien cap al ter­ra, formant unes muralles perfectes al voltant i deixant un espai enorme a l’interior, un lloc fresc on aixoplugar-se a l’ombra de la intensa calor dels mesos de juliol i agost.

Era el nostre indret secret, on deixàvem volar la imaginació i planificàvem totes les gamberrades i accions que durant aquells dos mesos faríem: entrar a aquella o altra casa sense ser vistos, anar al cementiri a fer ridícules sessions d’espiritisme que ens cagarien de por, explorar els camins del terme amb les bicis, entrar a l’església i vestir-nos amb les sotanes de missa del senyor mossèn...

Aquell espai era nostre, i com a tal, sempre hi solíem guardar algun petit tresor. Un any, en una altra cabana propera al poble, hi vam guardar una maleta plena de revistes pornogràfiques que vam trobar a la deixalleria, on sovint hi fèiem cap a remenar i buscar tresors. Amb tanta mala sort que algú es va deixar la maleta oberta en un dia que va ventar fort, i aquelles revistes van començar a volar per tot el poble, omplint-lo de luxúria i pecat, i a nosaltres de rialles còmplices.

Sota aquella figuera, hi vaig deixar unes eines del meu avi, un tresor que vaig voler compartir amb la resta de nens fent-los part de seva la custòdia a l’interior de la cabana. No van durar ni vint-i-quatre hores. L’endemà ja havien desaparegut, algun nen de la colla hi deuria fer cap al vespre o nit per apoderar-se del meu, reconvertit en nostre, tresor.

Imagino qui d’ells va ser, tot i que ho va negar, però en tot cas, va ser el primer cop que vaig experimentar una acció de mala fe, perpetuada per algú a qui considerava amic, i recordo que em va costar d’entendre. Aquell món de felicitat, d’innocència, de cap preocupació llevat de fer els deures i passar-ho bé, també tenia una cara fosca.

Amb el pas dels anys, anem acumulant decepcions similars, algunes les veiem a venir per experiència, i d’altres no deixen de sorprendre’ns per inesperades, i totes ens van configurant i ens arrelen uns mecanismes de protecció que ens van forjant una etologia pròpia.

Aquests comportaments de protecció autoadquirits es fan més evidents quan a partir de certes edats interactues amb nous coneguts. Podríem dir que dels vint als trenta anys encara no hem acumulat gaires hòsties, i ens mostrem més oberts, més tolerants, més proactius vers els altres. Estem experimentant la llibertat per primer cop, i les ànsies de viure són superiors a les de protegir-nos.

Entre els trenta i els quaranta, els comportaments es tendeixen a estabilitzar, ja hem tingut prou experiències per asserenar-nos una mica, i ja no busquem amb la mateixa ànsia la nova experiència, sinó que impera més la tranquil·litat. Però continuem rebent hòsties, de la feina, de la família a vegades, dels amics... i ens continuem forjant, seguim desenvolupant més mecanismes de protecció, però com que ja no tenim tantes necessitats de noves experiències, ens anem tancant, anem descartant, intentem protegir el nostre jo sobre la base de limitar molt el tu.

I ja quan arribem als quaranta, la quantitat d’hòsties rebudes (i donades), més la quantitat de decepcions, de fracassos, d’inseguretats creades, i els nivells de protecció són tan i tan alts, que conèixer gent nova en aquesta etapa de la vida és tot un espectacle. Qui no va mal ferit, mossega sense remordiments per por a rebre l’última ferida que el farà endegar-ho tot a pastar fang, i comença la supervivència.

Ja se sap, els animals són més perillosos quan se senten amenaçats, i nosaltres, no hem deixat mai de ser animals, alguns més que uns altres. Així que els graus més bèsties d’imbecil·litat apareixen en aquesta franja d’edat, quan sovint la vida et porta a començar de zero de nou, quan es comença a veure amb nervis que la joventut ja va marxant, quan les motxilles acumulades pesen ja feixugues, quan les lliçons viscudes no s’han gestionat correctament per créixer expandint, sinó per decréixer contraient.

Jo en tinc quaranta pocs, per tant fins aquí puc opinar per experiència. Ara bé, observant la següent franja d’edat, sembla ser que a partir dels cinquanta la gent es percep més tranquil·la, es veu com ja ha llançat la tovallola i es conforma (o resigna) amb el que la vida li ha portat, sembla que ja no treu tant les dents, i li patina tot tant, que ja no entra a interactuar a cops de puny i a empentes per sobreviure.

Gent de quaranta, si esteu dolguts i la forma de gestionar-ho és tornar-les, quedeu-vos a casa, que als cinquanta ja haurà passat tot.