50 anys d'Abella de la Conca

Divendres 2 de juny de 1972 el bisbe Joan Martí convocava una reunió al Palau episcopal de la Seu d’Urgell per tractar del patrimoni artístic del bisbat d’Urgell. Feia just un any i mig de la seva proclamació com a bisbe d’Urgell i la conservació de l’art escampat encara per moltes esglésies i ermites era un maldecap afegit al deficient estat del mateixos edificis que tenien la sort de comptar amb talles, retaules o altres peces artístiques. En aquella reunió hi foren convidats i hi assistiren el doctor Creus, mossèn Canut, mossèn Sardà, mossèn Jesús Castells, mossèn Pau Vidal, tots aquests del bisbat d’Urgell, i també el pare Cebrià Baraut, monjo de Montserrat, i mossèn Salvador Ramon i mossèn Francesc Ricomà, del Museu i Arxiu Diocesà de Tarragona, respectivament. Completaren la reunió Joan Ainaud de Lasarte, en aquell temps director dels Museus de Barcelona, i Joan Burgués, baixat d’Andorra, i Joan Pous, baixat de Bellver de Cerdanya. Alçava acta de la reunió Lluís Anton Nodar, de la Seu, a qui el bisbe Iglesias ja havia fet confiança en les responsabilitats del Museu Diocesà.

Poc podien esperar els reunits, que al cap de quatre dies, la nit de dimarts 6 de juny, es produiria el robatori del Retaule dels Goigs de la Verge de l’església de Sant Esteve d’Abella de la Conca. L’endemà, dimecres, una veïna del poble trobava la porta petita, no pas la principal, espanyada i oberta i, en entrar, no hi veié el retaule major i de seguit va mirar si també faltava el de la Pietat, però aquest era al seu lloc. Avisat mossèn Joan Dies, rector d’Isona, s’hi personà i avisà el bisbat de la desaparició. Es denuncià el robatori a la justícia i es comunicà a la direcció general de Belles Arts del ministeri de Cultura. La reacció dels veïns d’Abella de la Conca va ser de sorpresa, és clar, i de malfiança. Que si l’ha fet venir a buscar el bisbe, que ja el deuen tenir a la Seu, que si la porta algú la va deixar oberta, que si això i que si això altre, suposicions i suspicàcies sense fonament que només la realitat podia contrastar. I la realitat fou que el retaule, desmuntat, era camí dels Països Baixos i per aquelles coses de l’atzar, al cap de sis anys, el 1978, després d’una oferta rebuda a final de 1977 pel mateix Joan Ainaud de Lasarte d’un marxant d’art holandès que li oferia un retaule gòtic que tenia a Nova York per un import de compra d’un milió i mig de dòlars. Ainaud de Lasarte, que tenia uns coneixements d’art tan amplis com fins, en veure la fotografia conegué de seguit que es tractava del retaule robat a Abella de la Conca i sense perdre el fil del marxant i sense alçar la llebre, es posà en contacte amb el bisbe Martí. Les operacions diguem-ne de rescat, amb la intervenció de la policia espanyola, de la Interpol, de l’FBI, de la direcció general de Belles Arts, del ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya i dels Estats Units donarien per fer un documental detallat i explicador del periple des de l’església de Sant Esteve d’Abella de la Conca fins al 1126 de la Second Avenue de Nova York i retorn. El retaule arribava en avió, embalat en quatre caixes, el matí del 26 de maig 1978, a l’aeroport de Barajas, i immediatament després, amb el pont aeri, era traslladat a Barcelona. Qui el portava era l’advocat Piqué Vidal, a qui el bisbe Martí havia fet plenipotenciari en l’afer. Des de Barcelona, directament en cotxe cap a la Seu, on arribava a les 23.20 hores, amb l’alegria desbordada del bisbe Joan i de la cúria. L’endemà, la notícia era comunicada a la premsa i el Retaule d’Abella passava a adquirir tocs de fama i notorietat d’aquell moment endavant.

Ja el mateix 1972 sorgia la pregunta o afirmació de si Erik el Belga, que portava mitja dècada actuant a Espanya, era qui havia robat el Retaule d’Abella. Les seves entrades a esglésies i museus es produirien a partir de la segona meitat dels setanta: Sant Pedro de Siresa, San Miguel de Aralar, Paredes de Nava, Roda d’Isàvena, la catedral de Tarragona, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, per citar-ne només algunes de l’any 1979, 1980 i 1981. Aquell jove de trenta-dos anys l’any 1972 també tentineja en les converses i en les investigacions –pacients i soterrades– que fem gratia et amore per escatir el robatori d’Abella i el perquè de l’incendi que aquell mateix any patiria el santuari de Meritxell. Algun dia ens hi podrem esplaiar.

Després del robatori aquella nit de tronada que refrescava als peus d’Abella de la Conca les grans i verdes planades d’ametllers de la Conca Dellà, magnífica obra de Pere Serra feta cap a 1375, des del bisbat es creà una comissió urgent, que ens reportava la revista Església d’Urgell, que aquest 2022 celebrà també els cinquanta anys de la seva creació: “Els lamentables fets d’Abella de la Conca, així com d’altres espoliacions potser menys importants”... “Per això s’anomena una comissió provisional d’art per començar el treball. La componem mossèn Pau Vidal, en Joan Burgués d’Andorra, en Joan Pous de Bellver de Cerdanya i en Lluís Anton Nodar de la Seu. Aquesta comissió es proposa com a objectius immediats el fotografiar i catalogar tots els objectes d’art i monuments del bisbat, per tal de, amb el degut assessorament tècnic, completar l’inventari ja iniciat, així com recollir les obres que corren perill de desaparèixer. És digna de menció la labor feta per Joan Burgués i el seu company que tenen fotografiada la totalitat del patrimoni artístic de les Valls d’Andorra i que col·laboraran amb el mateix entusiasme a completar l’inventari de tot el bisbat.” I a cinquanta anys vista, podem afirmar que feren bona feina. Només dir, per acabar, que el Retaule dels Goigs de la Verge, el robat, el podem admirar al Museu Diocesà d’Urgell i el de la Pietat, desmuntat i guardat per la gent d’Abella de la Conca després del robatori durant molts anys, es pot també admirar al Museu d’Isona des del 2004.