FGGPA

Potser no hi haurà un altre esdeveniment de rendiment de comptes en el si d’una entitat que mereixi més el nom de celebració. L’Assemblea general de la Federació de la Gent Gran del Principat d’Andorra (ampliació del concepte contingut a les sigles FGGPA) és, perquè no se’n pot prescindir, un acte de rendiment de comptes de l’exercici passat pels directius i també la sanció dels projectes i pressupostos per al següent. Però és, sobretot, una festa.

Generalment, els centenars de privilegiats que han aconseguit a temps el tiquet per entrar al Centre de Congressos d’Andorra la Vella aproven per assentiment, mostrar amb aplaudiments, tots els plantejaments oferts pels directius. Potser afavoreix la unanimitat el fet que són membres nats de la Junta els representants de cadascuna de les set associacions parroquials, que a més acostumen a ser els presidents respectius, amb l’afegit, i no sempre del president, el secretari i el tresorer o tresorera.

Amb el que sembla més un gest de cortesia que de veritable interès, els padrins i padrines presents “s’empassen” la lectura de l’acta de l’assemblea anterior i les informacions del president, abans dels discursos gairebé institucionals i protocol·laris que amb novetats transcendents, amb l’excepció, enguany de l’anunci del ministre de Salut que acollirà la reiterada petició de dotar el col·lectiu de la figura del tercer pagador, per evitar les dificultats dels pensionistes, amb prestacions generalment tan baixes, per accedir a les atencions sanitàries sense haver de renunciar a una subsistència bàsica amb dignitat com va quedar explicat diumenge passat.

I sí, l’assemblea de cada any (quan ho han permès les restriccions excepcionals, com ara les passades per controlar la pandèmia) ve a ser quelcom semblant a la Fira de la capital, a la tardor: una oportunitat de retrobament, no només entre els associats de cada parròquia, sinó amb els i les de les altres valls, una manera, primer, de “passar llista” i comprovar que des de l’any anterior gairebé tothom conserva un raonable estat de salut, amb les limitacions conegudes de l’edat del “si no fos”.

A partir d’això, d’haver demostrat la bona sintonia amb els dirigents que han anat ratificant segons els relleus successius –per sort, els darrers anys, sense raons de fatalitat– i d’agrair les mostres d’atenció de les autoritats polítiques –aquest any, en precampanya, encara més laudatòries, arriben els moments més desitjats: el berenar, rematat amb cava, i el ball, que esdevé exhibició de bona forma, ritme i irrenunciable fam de gresca. Aixecades les restriccions dictades per la prudència mèdica, i després del parèntesi obligat per les circumstàncies, semblava que hi havia en l’ambient del Centre de congressos de la capital una mena d’afany de revenja per la frustrada celebració de l’any anterior.

Tot i que no hi poden assistir tants i tantes com voldrien –el col·lectiu ultrapassa de llarg el miler o dos milers de persones– es podria dir que no hi eren tots els que són, però ho són tots i totes les que hi eren. I ara, a esperar la següent convocatòria: la Festa Magna, a la tardor, que organitza el Govern i es desenvolupa a la sala de festes del Complex d’Encamp, escenari escollit perquè pot ser, amb el de la capital, els dos únics amb prou capacitat per acollir els centenars de participants. La majoria, acostumats a no perdre’s la celebració. I que sigui per molts anys més.