La noia del bar

La senyora, em diu el meu amic, resulta simpàtica i agradable. S’han conegut per una de les aplicacions pensades precisament per complir aquesta funció, conèixer altres persones i, si s’escau, concertar una cita. Fa uns anys no s’hi apuntava gaire gent; ara sí, hi ha moltes persones solteres o desaparellades que tenen un perfil públic per lligar. També n’hi ha que estan casats i no tenen cap problema per apuntar-s’hi. Fa poc em van parlar del cas d’un home descobert per una amiga de la seva dona. “Saps, el teu marit és a Girls&Boys.” No, la dona no ho sabia, i ara el marit ja és l’exmarit. Coses que passen.

Però tornem a la noia maca, simpàtica, que va conèixer el meu amic. Les fotos semblen reals, coincideixen en gustos i aficions. Parlen per WhatsApp. Ostres! Semblen fet l’un per l’altre. I s’animen a fer un Face Time. Simpatiquíssims els dos.

Finalment la senyora s’anima a quedar amb el meu amic. “Ens podem veure a Barcelona quan baixis.” “Em sembla perfecte, la setmana que ve em va perfecte i si vols sopem junts”, contesta ell. “D’acord. Et sembla bé quedar al restaurant La Plana... tenen taules a fora i s’hi està molt be?”, diu ella. “Val, doncs quedem per divendres”, proposa ell. “Escolta una cosa, aprofitant que ets d’Andorra, em podries baixar un perfum; és que aquí, no el trobo.”

El meu amic diu que cap problema, s’avé a anar la perfumeria, comprar-lo i espera impacient la trobada, la cita. Arriba a Barcelona i va al restaurant. La senyora és tan guapa com aparenta a les fotos. Per una vegada no l’han enganyat... però hi ha un petit problema. No està sola.

“Seu, seu. Suposo que no t’importarà que hagi vingut amb una amiga, i amb la meva filla.”

L’amic és educat i traga. “M’has portat el perfum que et vaig demanar?” “Sí. És clar.” Li dona la bossa de la perfumeria i l’essència miraculosa que costa prop de 100 euros. “M’ha costat 110 euros”, diu. Ella es fa la sueca. “Ui! a mi mai m’han demanat que pagui una ximpleria com aquesta”, diu mentre agafa la bossa i se la posa al seu costat de la cadira.

L’amic demana una cervesa, però ja és clar que no soparan junts. No hi ha màgia, ni res que s’hi assembli. Al final l’amic paga l’aperitiu i renuncia al sopar. Fi de la història.

No hi ha dubte que abans era més fàcil. No coneixies la noia, la parella o la persona que volies o podies a través de cap tipus d’aplicació; la coneixies directament al bar, a la cua d’un cine, a una festa o al carrer. També hi havia sorpreses, però eren més directes i més fàcils d’empassar.

Evidentment no totes les històries acaben malament, n’hi ha de bones i de divertides. Al mateix amic, una altra senyora li va dir de broma que si era d’Andorra li podria baixar un formatge. L’amic va riure, però el dia de la trobada li va regalar una bola vermella, d’aquelles de tota la vida. Ara, són bons amics.