Tintín a Andorra

Deu fer ja uns vint-i-cinc anys, o potser una mica més, en tot cas a mitjan noranta del segle passat, que es va sentir parlar d’un parc temàtic a les alçades andorranes. Ens en parlava i ho tenia al cap, el Maurici Bellmunt, dibuixant, il·lustrador, tocador de guitarra i cantant, nascut a Sant Vicenç de Castellet, a les vores del Llobregat bagenc, però arrelat a Andorra la dècada dels vuitanta ben assaonat per les aigües de la Valira. El Maurici, que tantes vinyetes i historietes ens va brindar al 7Dies i en altres publicacions del Principat, desbordava per totes bandes vitalitat i bons sentiments, i els expressava obrint els ulls i la rialla conjuntament amb la paraula sortida a raig. “T’imagines un parc de dinosaures a la Comella, amb reproduccions i aventures com si fossin reals?” Et feia la pregunta guspirejant-li els ulls darrere els vidres de les ulleres i de seguit continuava com si ja fos una realitat, perquè ell –com tot creador de somnis– ja ho veia fet. En preguntar-li d’on sortirien les misses per poder bastir el parc temàtic, abaixava una mica la torxa de la il·lusió, mostrava un moment de dubte a la cara i et deia: “Ja sortiran els diners, perquè s’ho val”. Aquell somni del Maurici, les capricioses ventades del temps se’l van endur i ens vam quedar sense poder escoltar els xants i els brams dels dinosaures andorrans, “se sentiran ressonar per totes les valls”, deia feliçment embalat. Hi penso en aquell projecte del Maurici cada cop que una de les pel·lícules de l’Spielberg, de la saga de Jurassic Park, treu el cap a la televisió. De fet, la seva idea derivava de l’èxit assolit per la primera pel·lícula, estrenada l’any 1993, un fenomen guspirejant encara avui en dia i potser tant o més per ser lector de les obres de ciència-ficció de Michael Crichton, autor de la novel·la Park Jurassic, d’on Spielberg beuria. Quan el Maurici ens va deixar, encara jove amb seixanta-vuit anys, a les portes de Nadal del 2020, a part de recordar-lo com a bon amic i agrair-li el tarannà animós que emanava si et veia tristot –quan potser ell tenia més motius per estar-ne–, em va semblar sentir un llarg concert de brams de dinosaures saltant de cim en cim per tot Andorra dient-li adeu.

Avui, passades tres dècades, el concepte de parc temàtic entès com una recreació o simulació d’escenaris ha tingut prou experiències arreu del món per aprendre’n dels que funcionen o han derivat cap al desastre. Els pioners parcs lligats a l’univers creatiu de Walt Disney, tant a Florida com a París, amb un primer Eurodisney mal pensat –o pensat amb mentalitat nord-americana–, reconvertit en Disneyland París, que va fent com pot, i ja que parlem de París, el gran fracàs del Parc océanique Cousteau al Forum des Halles, que va durar encara no quatre anys, de 1989 a 1992, i això que Jacques Costeau encara era viu. Per cert, avui, 11 de juny, el comandant Cousteau, tantes vegades recordat per la seva conscienciació i vital seducció transmesa pels mars i pels oceans, fa 110 anys que va néixer a Saint-André-de-Cubzac, a la Gironda, on reposa des de 1997. El seu parc va fer aigües, més enllà dels entramats financers, per voler portar el món submarí en un espai ple de simulacions i maquetes i imatges en pantalles. I aquí es on va fallar. Voler fer simulacre d’una cosa natural, l’immens i suggestiu món submarí, que al cinema o a la televisió de casa ens guanya de seguida, en un parc ho trobem desnaturalitzat, ens sembla ficció, com artificial.

I artificial ja hi ha qui troba el pont tibetà bastit al peu de la vall del Riu a iniciativa del comú de Canillo. Una empastifada artificial pensada com a oferta turística que pot atraure turisme de masses (de pagament, és clar) però que desvirtua la muntanya i fa que Andorra perdi un altre toc de batec natural. Un pas més, asseveren alguns i de fet, podem asseverar, perquè és així, de convertir la muntanya andorrana en un parc temàtic amb ofertes importades d’altres llocs que canten en el paisatge no com si fossin rossinyols sinó com el desagradable grallar de corbs. No hauria estat millor invertir tants i tants diners a refer les bordes de l’Armiana i fer-hi un punt cultural on s’expliqués i es pogués veure i notar el batec de la veritable cultura andorrana, ancestral, pirinenca, ramadera, de muntanya i la seva etnografia? Amb 4,5 milions d’euros es faria i en sobrarien per donar a Càritas i tot.

No sé si el reportatge titulat Andorra al Natural que emetrà National Geographic per les seves cadenes de televisió, i que estrena avui a les quatre de la tarda, presentarà una Andorra gaire maquillada i a banda del bell patrimoni faunístic alat i de quatre potes hi veurem algunes truites d’estanys i rius; si a banda també d’airosos enquadraments de paisatge pirinenc, s’hi veurà d’esquitllada algun pont tibetà o fins i tot algun ieti pelut espiant des de darrere un pi negre que ens sobtarà com si fóssim Tintín al Tibet, en aquest cas Tintín a Andorra, fins ara només imaginat en el més curt i humil pont tibetà dels cortals d’Encamp, que no fa mal als ulls ni a la butxaca. El pont tibetà dels cortals d’Encamp, talment el palinqueró real i poètic que hi va fer l’Esteve Albert fa cinquanta anys: “Faig un palinqueró perquè es retrobin/ els amants en les hores més felices;/ sobre una cascada, entre unes bordes,/ un so d’esquelles, herbes oloroses/ pedres del cim/ cels blaus i horitzons amples”.